!--akiadsense-->
Poc abans que començás aquest malson del coronavirus i l’Estat d’Alarma que ens manté confinats es va fer al darrera convocatòria del cicle “Passat, present i futur de la Vinya i el Vi a Mallorca”, que organitza l’IES Felanitx amb el suport de la DO Pla i Llevant. Un cicle que continuarà tot i que ara hiverna per mor d’aquesta circunstància de la pandèmia. Ara tenim l’ocasió de recollir el que va ser aquesta darrera convocatòria. La va protagonitzar Pilar Oliver, de Vinyes i Bodegues Miquel Oliver.
La presentació va anar a càrrec de l’alumna Sònia Gonzàlez i va dir així: “Coneguda per tots nosaltres i en especial, per en Jonás, el qual està duent a terme les pràctiques al seu celler.
Oliver es llicencià en Enologia al 1992 a Tarragona i continuà la seva formació a França on adquirí coneixements en comerç internacional de vins. Com tots sabem, na Pilar és molt completa i no sols centrà la seva carrera dins el món dels vins sinó que també té estudis d’administració i direcció d’empreses.
Quant a la seva experiència professional, es pot dir que s’ha focalitzat en les Vinyes i Bodegues Miquel Oliver des del 1989 però na Pilar ha deixat la seva empremta per diversos indrets de França, entre ells MAISON HUGEL, CHAMPAGNE ALEXADRE BONNET i CAVE VINICOLE PUPILLIN.
En la seva presentació, no puc deixar de comentar que lligada a la seva tasca professional sempre hi ha hagut un caire passional i reivindicatiu ja que sempre que se li demana es troba disposada a col·laborar en iniciatives que donen visibilitat al gran paper de la dona en aquest món, fet que des d’aquí agraïm, i personalment agraesc, en nom de totes”.
PILAR OLIVER: En primer lloc, vull agrair la convidada que se m’ha fet des de l’IES Felanitx per parlar de com ha estat la meva experiència amb el món del vi i com veig el futur. Són ja uns trenta anys que estic treballant en aquest camp i la veritat és que en aquests temps les coses han baratat molt en tots els sentits.
I podria començar contant com varen ser els meus inicis de feina en els cellers. Quan vaig acabar els estudis d’enologia em vaig voler seguir formant d’una manera pràctica, fent feina a un celler, fent les feines del dia a dia. Vaig preparar el meu currículum i el vaig anar presentant a diversos cellers, però enlloc m’acceptaven. I em vaig donar compte que la dificultat era que jo era una dona i el món de la feina als cellers era feta per homes. Les dones si podien fer feines administratives, però aquelles feines considerades més físiques de trasbalsar, moure botes o qualsevol de les feines que es fan habitualment estaven reservades als homes. Cansada de no ésser acceptada se’m va ocórrer una treta: girar el meu nom. Així vaig passar a dir-me Oliver Pilar, en comptes de Pilar Oliver, i com que Oliver també és nom d’home ho vaig anar enviant. I a la fi vaig ser admesa en una bodega d’Alsàcia. En arribar al celler la sorpresa va ser majúscula. L’encarregat em va dir:
- Però, tu ets una dona!
- Sí –li vaig contestar- em pens que sí.
- Bé, cercarem una feina al laboratori.
- No –vaig afirmar-. De laboratori ja en tenc a ca nostra i conec totes les anàlisis que s’hi fan. Jo vull aprendre els treballs que es fan a la bodega.
!--akiadsense-->
La rebuda per part de la gent que treballava a aquell celler no va ser massa amable. Entre ells parlaven alsacià, una llegua derivada de les llengües germàniques i que no té res a veure amb el francès. Per a mi era molt difícil comprendre les ordres que me donaven. Ho passava malament, però aguantava. Això va durar quatre mesos i, de sobte, al cinquè mes em varen començar a parlar en francès i tot se va fer més fàcil.
Però no obstant, el dubte seguia. Al cap d’un any de fer feina en el celler d’Alsàcia vaig voler canviar i vaig sol·licitar anar a un celler de la Borgonya. I allà una altra vegada els problema de ser dona, encara que aviat es va superar perquè el director del celler d’Alsàcia va parlar amb el de Borgonya i va ser taxatiu: Sí, és una dona, però val per fer la feina. I així va començar l’altre estada a França.
En aquests trenta anys han canviat moltes coses. Un canvi important ha estat la comercialització del vi. Al principi que vaig començar a fer feina al celler el vi no es venia embotellat, sinó que es venia a granel. Es distribuïa en barralets de quatre litres, posteriorment varen entrar les botelles de litre i, finalment, les actuals de 0,75 L. Cada dimecres feia la distribució per la comarca. Llavors es feia molta feina amb els barralets a tota aquesta zona del llevant. Com a anècdota puc contar que quan carregava les caixes amb botelles de litre pesaven massa per mi i al descarregar-les em feien un cop a les cuixes. Em deixaven un blau que mai no desapareixia. Quan varen canviar a botelles de 0,75 el pes era més lleuger i llavors els blaus varen desaparèixer.
!--akiadsense-->
En aquesta anys, també ha canviat molt la manera de consumir el vi. Abans el consum estava en torn als 40 L per persona i any. I ara estam en torn als 14 -15 L. També ha canviat molt la percepció de la gent. En general, hi ha ganes d’aprendre sobre vi, hi ha una gran curiositat. I a cada botella demanen tenir una bona sensació, volen vinassos. Ara, és una afirmació comuna manifestar que no s’entén de vi, just poden dir si el vi els hi agrada o no. Això contrasta amb l’actitud d’anys enrere en que la gent pretenia saber de vins, no hi havia el desig d’aprendre sobre el vi, ja se sabia tot. Pens que el consumidor ha de saber el que li agrada o no. Pels aspectes d’aromes, retro-gusts, etc ja hi ha professionals que hi entenen i i és la seva feina. En tot cas el que sí convé que sapi l’aficionat és si el vi està ben fet o no. Si presenta qualque defecte, per exemple si té gust de suro, sulfurós, picat o ranci. En una paraula distingir lo bo de lo dolent.
Respecte del present crec que vivim un moment dolç. Possiblement és de les poques coses que funcionen bé del camp. Però també s’ha de tenir en compte que en pocs anys hem passat d’una vintena de cellers a vuitanta. I és que quan un tipus d’activitat funciona bé hi ha gent que vol pujar al tren en marxa. L’activitat econòmica és cíclica. Si va bé, va pujant fins que arriba un moment que se satura. I llavors hi ha empreses que no poden seguir amb la seva activitat. S’han fet projectes faraònics que seran difícils de mantenir. Fer vi no és una activitat empresarial més, es precisen cellers, vinyes i aquestes no fan bon vi a curt termini, sinó que necessiten anys. Hi ha gent que ho fa per afició, però aquestes aficions són difícils de mantenir, són cares. Es precisen altes inversions que poden arribar a ser excessivament oneroses sense un retorn ràpid. El vi és un projecte que va més enllà de la simple activitat empresarial és un projecte de vida.
Però no vull desanimar als estudiants. Si hi creieu, seguiu endavant amb el projecte que tengueu què és la manera de triomfar. Jo he pogut complir un somni. A casa sempre havíem somniat tenir vinyes i celler agrupades al mateix lloc, però requeria d’esforç, finançament i risc. Va arribar un moment que vaig pensar que era possible i ho vaig consultar a mon pare. Li vaig dir que pensava que era possible fer el celler nou. I em va dir: Idò fes-lo, però aviat, que vull beure vi fet al celler nou. Dur endavant el projecte va ser difícil per multitud de dificultats. La feina administrativa a fer fou gegantina i el desànim guaitava a moments. Però no em vaig deixar vèncer i ara el celler ja és una realitat.
Un altre tema que ha canviat molt és la visibilitat dels cellers. Abans eren un llocs completament tancats, no se visitaven. Ni tan sols els companys d’ofici per por de que copiessin la menera de fer de cadascú. El primer canvi que es va produir fou quan el cellerer es va convertir en viticultor. Abans eren camps absolutament separats. Quan al celler es va comprendre que el vi es començava a elaborar a la vinya va venir la primera obertura dels cellers. Un altre canvi va ésser quan ens vàrem donar compte de la necessitat de treballar conjuntament. Compartir accions amb bodegues ens feia més forts, més eficaços, podíem arribar a més gent. I com a conseqüència de tot això es varen obrir les bodegues a les visites. Podria contar anècdotes divertides de les visites al nostre celler: des de uns suecs que varen muntar, com a sorpresa als seus amics, el seu casament a la bodega; un grup d’estrangers que volien aprendre a fer una paella i demanaren si es podia fer al celler o una empresa que per millorar la relació entre els seus empleats va decidir fer una jornada de sis hores al celler amb jocs i feines pròpies del celler.
Davant un futur incert la solució està en fer bona feina.
