Ep! Tintín beu, i beu vi

El reporter belga és fidel a una marca de xampany 'franja vermella' i als rosats portuguesos "posats en fresc"

Tintín menteix quan, a ‘El cranc de les pinces d’or’, rebutja una invitació del tinent de la Legió Estrangera que els ha salvat de morir al desert: “Gràcies, tinent. No bec mai alcohol“; “No? De debò?“, li contesta el militar. I, encara que no en sigui conscient, l’oficial francès podria tenir molts dubtes sobre aquesta -suposada- condició abstèmia de Tintín. De fet, ja en la primera aventura de la sèrie, ‘Tintín al país dels sòviets’, el periodista belga agafa un pedal de dimensions considerables convidat per les autoritats de Berlín, que el confonen amb un as de l’aviació. Tant és així que, en arribar a l’hotel l’excés de xampany li fa veure sis panys per a una sola clau. L’endemà intentarà alleugerir la ressaca amb una ampolla de Vichy. Cal dir que la borratxera és compartida amb Milú, un gos que mantindrà una notable -i ben poc canina- afecció per l’alcohol durant la vintena llarga d’àlbums de la sèrie.

Eclipsada per l’alcoholisme llegendari del capità Haddock, la relació de Tintín i la beguda sembla inexistent, quan no és així. De fet, el reporter belga s’emborratxa tres vegades. Al xampany de la primera aventura el succeeix un aiguardent sudamericà a ‘L’orella escapçada’ (ep, borratxera comprensible; anava a ser afusellat) i encara una tercera a ‘El cranc de les pinces d’or’, aquesta involuntària i compartida amb el capità quan uns trets foraden unes botes de vi negre de l’habitació on s’amagaven. Sembla que la ressaca del primer llibre no va marcar gaire al reporter perquè en aquesta aventura Tintín obre una ampolla de xampany tot content i afirmant: “Estimat Milú, et convido a un aperitiu“. Al final, els esdeveniments es precipiten i Tintín ni tan sols tastarà la beguda, que, per contra, serà ben aprofitada pel fox-terrier.

Tintín descobreix el xampany -i s’excedeix- en la primera aventura (1929)
Tintín descobreix el xampany -i s’excedeix- en la primera aventura (1929)

A Tintín li agrada el xampany, està clar. Però li té un apreci especial a un rosat portuguès que tasta, en diverses ocasions, a casa del seu amic i comerciant Oliveira da Figueira. A ‘Tintín al país de l’or negre’ el comparteix -amb moderació, això sí- a casa de l’amfitrió, però el record d’aquella ampolla és prou intens com perquè, anys més tard, a ‘Stoc de coc’ li hagi explicat l’experiència al capità (“I dius que sempre té un vinet rosat posat en fresc…?”, li diu el mariner. En aquest cas, l’ampolla caurà sencera.

La Lluna bé val una copeta

Els vins portuguesos tenen l’honor, l’immens honor, d’haver protagonitzat el moment iniciàtic de la més gran de les proeses de la saga d’Hergé. A ‘Objectiu la lluna’ el professor Tornassol els proposa el viatge en coet davant de tres gots de Porto, que serveix ell mateix. La commemoració es completarà, de nou, amb xampany. Curiosament, la marca de l’ampolla és la mateixa que a ‘Stoc de coc’, amb una característica franja vermella a l’etiqueta. Hergé la devia dibuixar de memòria perquè, tot i ser el mateix xampany, d’una aventura a l’altra la diagonal va en sentit contrari. Curiosament, molts anys més tard, a ‘Les joies de la Castafiore’, els Amics de la Xaranga de Molins de Dalt surten ben contents amb una ampolla de xampany on la franja vermella ha tornat al disseny inicial de ‘Stoc de coc’.

Som al 1950 i la Lluna mereix una bona ampolla de xampany

A diferència del whisky, que tasta escassament i sense ganes, el xampany agrada a Tintín. A ‘L’afer Tornassol’ es produeix un altre brindis escumós entre Tintín, Haddock i dos agents de la seguretat bordúria que els controlen de prop. Quatre ampolles després, els policies acaben borratxos del tot amb l’última ampolla a la mà i camí de dormir la mona a l’habitació de l’hotel, circumstància que els vigilats aprofiten per escapar. 

El fet és que el vi -escumós o no- té un paper protagonista a les aventures de Tintín, sempre ocultat per la gran visibilitat del whisky, del qual en coneixem perfectament la marca: Loch Lomond. Però fins i tot al capità li agraden els vins, a ‘L’afer Tornassol’ la boca se li fa aigua per una ampolla de blanc suís, reserva de 1947, a casa del professor Topolino. Tant és així que en l’última aventura completa, ‘Tintín i els Pícaros’, el capità Haddock es queixa de les penúries de la selva: “Pensar que podríem estar-nos ben tranquils a Molins de Dalt, fent el tast d’una copeta de vi blanc ben fresquet“. Unes vinyetes abans, Tintín tornava a intentar colar-nos la matraca abstèmia: “… No prenc mai alcohol, ja ho sabeu“. Ni cas.

En definitiva, el vi és sagrat, també a les aventures de Tintín. Segurament per això, a ‘Les 7 boles de cristall’ el capità -com Jesucrist a les Noces de Canà- intentava convertir l’aigua en vi. Sense èxit, com pertoca a la immensa humanitat d’Arxibald Haddock.

Nou comentari