A partir d’ara, per obtenir el segell de qualitat d’aquesta cèlebre beguda pitiüsa, el producte haurà d’incorporar un codi de control a l’etiquetatge de cada envàs i quan es transporti entre operadors haurà d’anar acompanyat per un document oficial. L’organisme encarregat de la supervisió i emissió d’aquests documents és la Direcció General de Qualitat Agroalimentària i Producte Local.
Amb aquesta modificació normativa, el Govern balear es fa ressò de les peticions dels elaboradors de les Herbes Eivissenques, que reclamaven més controls per garantir l’autenticitat dels seus productes. A més, aquests són uns requisits que ja s’apliquen a tots els productes amb Denominació d’Origen i amb Indicació Geogràfica Protegida i iguala les exigències sobre les herbes pitiüses amb les de Mallorca.
L’elaboració a casa, un costum viu
La beguda és una de les tradicions pitiüses que millor ha sobreviscut a l’embat del turisme i, més enllà de la seva producció industrial, avui dia encara és costum elaborar-les a casa. Les dones, que majoritàriament eren les que coneixien millor les propietats de les plantes i les seves aplicacions en l’era preturística, són les que han conservat els secrets de la seva elaboració.
Per fer-les a casa, el líquid base és l’anís de 25 graus que, per anar bé, no ha de ser massa dolç o bé barrejar-lo amb el sec. Triarem tretze herbes diferents, que també poden ser onze o quinze, però sempre números imparells. El perquè ningú el sap, però així ho marca la tradició.
La llista d’herbes
L’època ideal per recollir les herbes és al maig, tot i que si ha plogut a prou -no com els dos darrers anys-, abans de Nadal també es poden recol·lectar. La meitat de les herbes que posarem a macerar amb l’anís ha de ser romaní (amb flor és més suau) i en menys quantitat farigola amb flor. L’altra meitat dels ingredients, sens perjudici d’agregar-ne d’altres, seran fonoll (que aportarà dolçor) pinyetes de pi i fulles ben tendres, marialluïsa, marduix, sàlvia, fulles de taronger i llimoner, menta, menta piperita i un bri (important posar-ne poca) de ruda. També es pot afegir pell de taronja.
L’ideal és mantenir la barreja en un indret fosc durant dos mesos o dos mesos i mig. I cal estar atents a tastar el producte, perquè si fem una maceració massa prolongada, ens quedarà amargant. Al cap d’aquest temps ja obtindrem la beguda, que abans es consumia a temperatura ambient, però que actualment la majoria prefereix amb gel o ben fresqueta.
En tot cas, els bevedors massa assedegats durant la nit, amb certesa confirmaran l’endemà que aquest és un licor que, com mana la tradició, només es beu de poc en poc, especialment per suavitzar les digestions o pel mal de panxa.
