Des de fa pocs anys, s’ha detectat que la tortuga està retornant a les platges de les Balears i del Llevant peninsular per intentar fer-hi niu, un fenomen que ha activat els serveis de protecció ambiental per preservar el delicat cicle vital d’aquest rèptil, que avui es percep com un tresor viu que tenim el deure de conservar. Ara bé, quan es parla de la tortuga amb la gent gran de Formentera, sempre acaba emergint el record del guisat fet amb aquest animal marí que, diuen, s’assembla a la vedella quan és del tipus que s’esfilagarsa.
El gust de la tortuga s’assembla a la vedella
Situem-nos en els anys anteriors a la irrupció del turisme, en una illa on eren molts els que prenien el camí de la migració. Llavors, la tortuga -que podia pesar entre 20 i 30 quilos, però alguns exemplars arribaven als 80-, era una font gens despreciable de proteïnes.
Se solia pescar els dies de mar calma de gener, febrer i març, aprofitant que la tortuga, com tots els rèptils, no disposa d’un sistema de regulació tèrmica, per la qual cosa busca l’escalfor del sol tot flotant a la deriva en la superfície, en estat de semiletàrgia. En aquestes condicions l’animal no es resistia i fàcilment se’l podia capturar per emportar-se’l a terra ferma.
La tortuga podia romandre viva fins a 10 dies tancada en el corral, esperant que estiguessin llestos els laboriosos preparatius per processar-la.
Com passa amb el gorrí, s’aprofitava la sang per fer una frita, en aquest cas aromatitzada amb fonoll
Quan finalment havia arribat el moment de matar-la, se li practicava un tall al coll, no una punxada, com és habitual en la matança del porc. Ara bé, com passa amb el gorrí, s’aprofitava la sang per fer una frita, en aquest cas aromatitzada amb fonoll i que portava patates i diversos òrgans capolats, com el cor, els pulmons o el fetge.
La següent passa era preparar la carn, de color vermell, que s’havia de fer bullir unes tres hores, tenint bona cura d’escórrer el brou i llençar-lo, per llevar-li la gran quantitat de greix que conté. La tortuga se servia guisada, acompanyada de patates i pèsols i amb una base de sofrit d’all, pebrot, tomàquet, ceba i una picada d’ametlles.
I com tot el que passa a pagès, la closca sobrant, també s’aprofitava i servia com a cistell per transportar pedres en la construcció o per mantenir net el cereal en el procés de batre’l amb bèsties. Així, quan la vaca trepitjava l’ordi, el blat o la civada per ajudar a separar el gra de la palla, era escaient tenir la closca preparada per evitar que els excrements de l’animal embrutessin el cereal.
