Els murs de pedra seca són, com la mar, un dels elements gairebé omnipresents en el paisatge de Formentera. La paret pagesa -així s’anomena a l’illa- és un llegat dels antics pobladors que ha perdurat al llarg dels segles i que encara és una escaient representació de com amb un material natural, econòmic i a l’abast, se satisfan diverses necessitats.
Actualment, la seva conservació està vinculada a la cura del patrimoni i a la imatge turística de l’illa, si bé fa mig segle, continuava complint la funció essencial de delimitar les propietats, reduir l’erosió de les finques i guardar el bestiar. A més, com a la resta del món, però a Formentera amb la seva superfície rocosa encara més, aquestes parets s’aixecaven amb pedres i lloses que calia enretirar del terreny per poder-lo cultivar.
A Formentera les parets de pedra seca són llargues fins a perdre’s de vista, si bé no destaquen per la seva altura, devers uns 80 centímetres. Aquesta alçada moderada s’explica perquè és costum que el bestiar, principalment ovelles i cabres, vagi travat, és a dir, amb les potes lligades perquè no salti els murs. Pel que fa a l’amplada, la mínima sol ser d’uns 60 centímetres i per guanyar consistència pateix una reducció del voltant del 5% entre la base i el coronament.
Una tècnica declarada patrimoni cultural immaterial
La inscripció el 2018 per part de la UNESCO de la tècnica de construcció de la paret seca com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat i les ajudes anuals del Consell de Formentera per mantenir els murs ha esperonat la seva restauració. Malgrat tot, no és difícil descobrir ‘esportells’, com s’anomena a Formentera un tram de paret que ha caigut.
La institució insular ha convocat cursos de formació per aprendre a fer paret, i a l’illa hi ha professionals ben valorats que rebutgen l’ús del ciment i treballen exclusivament amb la tècnica original. Avui, el mur de pedra seca ha recuperat el seu prestigi i fins i tot es pot veure com alguns equipaments moderns s’han contagiat de la seva estètica, com les delimitacions del nou Centre de Dia o les parades de bus.
Tot i que només quan ens encaminem al camp i observem els inacabables kilòmetres de paret, que s’entrecreuen talment com si el paisatge fos un trencaclosques, és quan evoquem les incomptables fatigues que patiren els avantpassats dels formenterers per extirpar de la terra les pedres, transportar-les i col·locar-les minuciosament arreu de l’illa.
