Explica que, com que ella i els seus dos fills, llavors petits, viuen de vora dels 10.000 m² on cultiva l’hort, tenia molt clar que no volia emprar insecticides que posessin en perill la salut de la seva família. En canvi, preferia “treballar el camp com aquí s’havia fet sempre”, cosa que la va portar a revisar algunes idees molt esteses: “A les lletugues hi tinc caragols que se’n cuiden, d’elles. La gent em diu que els caragols se les mengen, però si ells viuen allí i ve una eruga i fa una posta… ells s’alimenten dels ous i no toquen la planta, m’ajuden a tenir a ratlla l’erugueta. Jo he arribat a collir una lletuga que tenia tres i quatre caragols i no haver-hi ni una fulla mossegada”.
Na Rita resum el seu dia a dia d’una forma entenedora: “No hem de rompre cap baula de la cadena, perquè si treus una bestiola, en vendrà una de més gran”.
Evitar químics per evitar plagues
Així que persevera en la voluntat d‘evitar les intervencions amb químics que podrien acabar desencadenant una cascada de successives plagues i insecticides per combatre-les. Només aplica els agents permesos en la producció ecològica, el bacillus thuringiensis per controlar l’eruga i la tuta de la tomata i el sofre per evitar els fongs.
A més, per completar el funcionament de la finca, ha recuperat la tradicional concepció dels elements interrelacionats dins de la mateixa explotació, on “el gra i la palla cultivats en secà serveixen per alimentar el bestiar i dels animals en traiem els fems per abonar l’hort”.
Tot i que la sequera ha minvat la collita de cereal, que a més ha de sobreviure a diverses plagues -“quan està verd venen els conills i quan està sec, els coloms”-, la producció pròpia li ofereix una alternativa als preus de mercat, que “han pujat un 50% els darrers dos anys”.
La dona pagesa, invisibilizada
Na Rita, que dona sortida als seus productes a l’establiment familiar que gestiona amb la seva família (Súper San Francisco), a més de ser pionera en l’agricultura ecològica ho ha estat a ser pagesa, o almenys, en “donar la cara”: “Com a tants llocs, a Formentera, el que estava donat d’alta i representava la finca, era l’home tot i que la dona fes igual o més de feina. La dona sempre quedava darrere de l’home, no era visible”.
I això, amb ella, ha canviat, si bé encara ara afronta altres escenaris mals d’explicar: “Jo no sé què passa, però si un home diu que aquest producte és ecològic, se li fa més cas que si ho dic jo, que tinc gairebé 20 anys d’experiència en aquesta producció”. I conclou: “A vegades pareix que si ho diu un home té més credibilitat”.
