* Raïm, en menorquí
De temps d’en primer, Menorca va estimar el vi civilitzat, tant per les evidències d’àmfores púniques, ebusitanes (de l’actual Eivissa), demostració d’un comerç habitual i una ruta de pas, com pels textos on es descriu que els mercenaris foners preferien cobrar en vi. La reïna de pi blanc, típicament utilitzada per segellar les àmfores i que li aportava un sabor característic, mantingut en l’actualitat a Grècia en el Retsina, podria ser perfectament present per lògica i per la presència als jaciments talaiòtics de l’arbre. Tanmateix, el fort vincle amb la civilització nuràgica de Sardenya i la presència de pinyols de rém, permeten suggerir també una elaboració pròpia, no confirmada fins època romana a Sanissera, vora Fornells.
En aquest punt, les darreres troballes a l’illa sarda que han obligat a reescriure el trajecte històric del vi en demostren, no sols la producció en un autèntic celler nuràgic de fa 3.000 anys, sinó que la varietat tenia l’ADN del Cannonau sard actual. Gràcies a l’ampelografia moderna, ciència d’estudi de la vinya i varietats com el seu nom mític indica, sabem que aquest rém és el documentat al segle XVIII a Menorca com a garnatxa o granatxa, desmentint orígens provençals, aragonesos o catalans. Aquesta varietat tindria doncs una alta probabilitat de ser la més antiga, tenint en compte també les similituds genètiques trobades a Sardenya amb la seva vinya silvestre.
Segons el treball imprescindible Diccionari dels noms de ceps i raïms: l’ampelonímia catalana de Xavier Favà i Agud, són sinònims de garnatxa: vernatxa o vernassa. Ja són varietats elogiades per Francesc Eiximenis, Bernat Metge, Anselm Turmeda i Dante Alighieri. Tanmateix, la variant Vernassa que apareix a Menorca coincideix en descripció més amb la Vernaccia blanca d’Oristano, a Sardenya, o amb el Vermentino (que també s’anomena Vernaccia a alguns llocs). En el cas de la Vernassa negra de Menorca, tant podria ser la Garnatxa negra, com la Vernaccia nera com el Ner d’ala.
Cartago no ha estat destruïda, encara
La recepta més antiga del plat tradicional menorquí conegut com d’arròs de la terra està escrita pel cartaginès Magó, l’escriptor agrícola. La reproduïm literalment a través de Plini: “primer s’ha de trempar el blat (triticum) en aigua, després treure’n la closca i, finalment, assecar-lo al sol abans de picar finament en un morter. Pel que fa a l’ordi (hordeum), s’ha de tractar de la mateixa manera, s’humitejaran vint mesures amb dues mesures d’aigua.”
Quan Roma va fer cas a Cató el Vell i el seu repetit Delenda est Carthago, l’únic llibre que es va salvar de la crema de la biblioteca l’any 146 aC, una tragèdia equiparable a la d’Alexandria o a la del Nom de la Rosa, atès que es tractava d’un gran centre de coneixement, van ser els 28 volums dels seus escrits. En ells es consolidaven els coneixements agrícoles i vitivinícoles del món mediterrani dels segles III i II aC. El text detalla un coneixement avançat de la influència de la topografia en la producció de vinyes, amb recomanacions, per exemple, de plantar el vessant nord d’un turó per protegir les vinyes del sol del nord d’Àfrica excessivament calent.
El treball també parlava de les pràctiques d’elaboració del vi, inclosos els primers exemples de “vi de pansa” fet amb raïm assecat. El senat romà, conscient de la importància del tractat de Mago, va emetre un decret demanant-ne la traducció al llatí. Per aquest motiu, coneixem el contingut parcial a través de textos de Varró, Luci Juni Moderat, Columel·la, Plini el Vell i Gargilius Martialis. Caldria replantejar molt l’etimologia de Maó i la seva agricultura per influència púnica. Seria molt més honorable que el nom provingués d’un savi escriptor que d’un general fracassat, com també apuntava Joan Coromines.
En definitiva, segons ampelògrafs i historiadors del vi, la Vitis vinifera pontica va ser portada a Fenícia des de les regions del Caucas i Anatòlia. Els fenicis van estendre aquesta soca per tota la Mediterrània, sobretot a les seves colònies ibèriques. També teoritzen que aquesta vinya és l’avantpassat de molts dels raïms blancs més plantats actualment.
Segons investigacions de la Universitat de Califòrnia-Davis, el raïm francès Mourvèdre podria haver estat introduït per primera vegada pels fenicis a Barcelona, per exemple, cap a l’any 500 aC. Aquesta varietat està registrada a Menorca al segle XVIII com a menestrell o monastrell. El seu origen seria púnic, per l’estreta relació d’aquest poble amb les Balears. Un bonic viatge d’aquest ADN per tota la Mediterrània, amb escala a Menorca.
Pep Pelfort és del Centre d’Estudis Gastronòmics Menorca
