*Raïm, en menorquí
Durant el segle XVIII, la presència habitual de soldats a Menorca va provocar la necessitat d’abastir-los de vi i d’aiguardent. Les dosis diàries que se’ls proporcionava eren molt altes. En principi, això suposa un esforç per augmentar la quantitat en detriment de la qualitat. Un dels efectes més significatius és escollir varietats de raïm que proporcionin més graduació i facilitat de destil·lació. Per aquest motiu, trobem als textos de l’època el que ja s’anomena directament Calop d’aiguardent. Com el seu nom indica, aquesta era la seva funció. Tanmateix, per les descripcions de l’època, no podem identificar si es tracta de la varietat blanca, el Galoppu de Sardenya o Beba, o de la varietat negra, coneguda també com a Valenci tinto.
En canvi, els nombrosos textos de l’època ens permeten identificar alguns tipus d’aiguardent elaborats a Menorca. Els més importants per les seves característiques especials eren el Rhum importat i el Gin d’elaboració pròpia. Ambdós tenien, segons Joan Ramis, una mesura pròpia: reflex de la seva importància.
D’aquest segle són també les primeres combinacions d’aiguardent de ginebró amb llimona amb finalitats terapèutiques, segons consta als manuscrits dels metges de l’Illa del Rei. El ginebró i la llimona es consideraven útils per lluitar contra les febres terciàries, en llenguatge actual, malària. Aquesta malaltia era endèmica pels soldats forasters, en contrast amb els anomenats “indígenes” pel metge escocès Cleghorn, els menorquins que havien desenvolupat una resistència a la malaltia per conviure durant segles amb ella. Aquesta resistència va ser el que els hi va permetre sobreviure a Costa de los Mosquitos a La Florida, deixant un llegat de Minorcans que perviu en l’actualitat, mentre que migrants d’altres procedències no resistien les febres. També perviuen a La Florida les varietats que es van endur els menorquins, amb vinyes de les quals encara es conserven els mapes del segle XVIII. El vinyater Francesc Mercadal de Ciutadella en va ser el principal productor. Algunes varietats de Florida actuals són el Blanc du bois (descendent del Moscatell d’Alexandria i l’Afus Ali, entre d’altres), el Muscadine (amb la curiosa sinonímia de Magon), el Noble, Strawberry (que significa maduixa, com el maduixer de Menorca), Stover, Swanee i Miss blanc. Però l’impacte dels vinyaters menorquins a Amèrica és molt més ampli i ha estat ben estudiat per Konstantinos Mantas.
Precisament Cleghorn va ser qui va sistematitzar l’ús de la quinina per la malaltia ara coneguda com a paludisme. La seva administració massiva als soldats anglesos barrejada amb l’aigua carbonatada inventada per Jacob Schweppes i combinada amb gin és la història del Gin Tònic. Igual que amb aquesta beguda, al mateix segle hi ha una recuperació i eclosió d’altres licors medicinals. El més interessant és el Palo, una altra manera d’administrar la quinina, juntament amb la genciana. No és estrany que es combini amb gin “per matar el cuc”.
Altres licors amb finalitats terapèutiques eren el Xerès amb Yohimbina, per les disfuncions erèctils, present encara a la Farmàcia de l’Illa del Rei. Cal aclarir que, al segle XVIII i XIX, Xerès no indicava una procedència concreta: s’entenia com un tipus de vi, igual que passava amb el xampany o el conyac abans de les proteccions geogràfiques. També se n’elaborava a Menorca amb les varietats plantades a Alcaufar de Manzanilla i Palomino. S’Arxiduc, en la seva gran obra sobre les Balears, a finals del XIX encara en dona fe de la seva producció.
A partir de l’ocupació espanyola de principis de XIX la vinya, com tot, decau inexorablement. No és fins a la segona meitat del segle quan, alguns productors que inverteixen en qualitat, recuperen una mica el prestigi. El cas més paradigmàtic és Joan Mercadal Pons, recollint l’herència del seu pare, també innovador, Joan Mercadal Portella i l’avi, Narcís Mercadal Panedes, tots tres en diversos Llocs de Menorca, produint vins de prestigi internacional.
Pep Pelfort, del Centre d’Estudis Gastronòmics Menorca.
