La periodista i gestora cultural, Llucia Pons acaba de publicar un interessant estudi sobre la història de la vaca a Menorca i l’arribada de la frisona a l’illa, un treball amb el qual ha pogut constatar la importància d’aquest animal dins el context illenc i com a part natural del paisatge menorquí. El passat cap de setmana, amb motiu de la celebració de la 37a edició de la Fira del Camp d’Alaior, vam poder conversar amb ella sobre aquest interessant treball.
La vaca lletera és una icona del paisatge menorquí. Quan va començar aquesta relació amb l’illa?
La relació de Menorca amb el bestiar boví ve de molt antic. Ja a la prehistòria, hi havia presència de bovins, tot i que de talla més baixa i en poca quantitat. Sabem que durant el període talaiòtic ja es produïa formatge, possiblement amb llet de vaca, ovella i cabra. A més, els grecs anomenaven l’illa Meloussa, que significa “terra de bestiar”, fet que confirma la importància d’aquests animals des de fa segles.
Com era la ramaderia bovina a Menorca abans de la introducció de races lleteres especialitzades?
Les vaques menorquines eren petites, de colors variats i amb una producció lletera molt baixa. Al segle XVIII i XIX es va veure la necessitat de millorar la productivitat, cosa que va portar a la selecció i encreuament de races. A més, es van fer avenços en la millora de les pastures, la introducció de nova maquinària agrícola, la formació i l’experimentació agrícola i ramadera.
Quan va començar la introducció de noves races per millorar la producció de llet?
Ja al segle XVIII, el governador anglès Richard Kane va introduir vaques per a la producció de carn. Però és a partir del segle XIX quan es comencen a importar races específiques per a la producció lletera, com la suïssa i l’holandesa. Tot i això, els encreuaments no sempre van donar els resultats esperats i la baixa productivitat continuava sent un problema.
Però la vaca menorquina, com a tal, va estar a punt de desaparèixer?
Sí, a mitjan segle XX, la vaca vermella menorquina va estar a punt d’extingir-se. La seva supervivència es deu als esforços d’alguns ramaders i veterinaris com Gabriel Seguí Mercadal. El 1997 es va crear l’Associació de Ramaders de Bestiar Boví de Raça Menorquina, que avui compta amb més de 100 socis i un cens de més de 2.500 caps de bestiar.
I quan es va consolidar definitivament la vaca frisona com la principal raça lletera de Menorca?
Encara que la frisona ja era present a finals del segle XIX, és als anys 50 i 60 quan la seva implantació es fa majoritària. La necessitat de produir formatge a gran escala va impulsar la seva presència i es van introduir tècniques modernes com la inseminació artificial. Avui dia, la frisona és la raça predominant i la que garanteix una alta producció de llet.
Quin paper ha jugat la indústria formatgera en aquesta evolució?
Un paper clau. La creació de Queserías Flor de Menorca el 1930 i la posterior expansió de la seva marca El Caserío van ser fonamentals. Aquests projectes van impulsar la mecanització de la munyida, la millora de l’alimentació bovina i la consolidació de la vaca frisona. També van sorgir altres indústries com COINGA, que des del 1966 ha estat un pilar pel sector.
La producció formatgera de Menorca continua sent rellevant avui dia. Només cal veure la importància del formatge com a producte únic.
Sens dubte. El 1985 es va establir la Denominació d’Origen Queso Mahón-Menorca, protegida des del 1997. Avui es produeixen més de 3,7 milions de quilos de formatge anualment. A més, 12 ramaderies de frisona de Menorca figuren entre les 100 millors d’Espanya, demostrant la qualitat i el compromís del sector.
Quin és el repte futur per a la ramaderia lletera menorquina?
El gran repte és mantenir la sostenibilitat del sector en un context de canvis climàtics i econòmics. La innovació i la tradició han d’anar de bracet per garantir la continuïtat d’aquest patrimoni ramader. També és clau fomentar el consum del formatge menorquí i donar suport als ramaders que mantenen aquesta activitat viva.
La Fira del Camp és un bon exemple?
I tant! La presència d’aquest esdeveniment és molt important i poder veure com joves de 20 anys s’alcen amb el premi per la millor vaca en un concurs és tot un orgull i un símptoma de futur esperançador. El jutge internacional que ha fet les valoracions d’aquest any no s’ha cansat de repetir que el nivell dels animals que havia vist eren espectaculars i que podrien competir a qualsevol certamen.
