*Raïm, en menorquí
Un personatge singular de la viticultura menorquina sorprèn poderosament per la seva visió de pioner. Don Joan tenia a Alcaufar a finals del segle XIX més de trenta mil ceps “del millor vi de les Balears“, en paraules de s’Arxiduc a Die Balearien. En l’aspecte de la qualitat, són força sorprenents les varietats que tenia plantades. Clarament resultat d’un home inquiet i curiós, sempre atent a la innovació.
Va publicar diversos escrits agrícoles i la seva explotació tenia un ventall impressionant de productes: oli molt fi en més quantitat que tota la resta de l’illa junta, horta, fruiters, varietats d’aviram, ovelles i vaques menorquines, salines pròpies i magnífics porcs criats amb aglans en un extens alzinar reservat, mentre que un altre es reservava pels tords i, per acabar de sorprendre, exportació pionera d’espart. També va rebre premis per varietats de patates o pel disseny d’un estri de llaurar.
Va intentar amb èxit la cria de salmons a S’Albufera des Grau fins que una malaltia, de quan encara no s’empraven antibiòtics, els hi va exterminar. I va introduir, també amb èxit, el cuc de seda Attaccus pernyi que encara vola per Alcaufar i Son Gall.
Trenta mil ceps de diverses varietats
Quant a la vinya, S’Arxiduc fa una referència explícita al nombre de ceps d’Alcaufar: un total de trenta mil. Si ens atenim a les pràctiques de l’època de plantar en un marc de 2 x 2 metres, la superfície ocupada era de 18 Hectàrees. Una quantitat considerable, tenint en compte que al pic àlgid de producció menorquina, s’havia arribat a 100 Ha.
La distribució de les varietats es faria lògicament seguint els paràmetres topogràfics de l’època, amb cadascuna al millor lloc. És fàcil deduir quines varietats estarien orientades a sud o en la solana de la petita atalaia. Cal recordar que just Alcaufar és històricament el punt de Menorca amb una temperatura mitjana més alta. És un tema que fa dubtar respecte si aquesta seria l’etimologia real de la toponímia, malgrat que hi ha estudis que ho vinculen amb els migrants de la Safor del segle XI, del clan de Rafelcofer i així està escrit en àrab (Al-Qafar). La similitud entre Alcaufar i Escalfar és potent. En el cas del nom provinent dels àrabs de la península, seria coetani amb l’origen del lloc de Morvedra a Menorca: era el nom de l’actual Sagunt.
Les varietats que tenia eren Macabeu, Palomino de Jerez, Pere Ximenes, Estorell de pinyeta, rem d’en Petrus, Barbarrossa, Sumoll, Malvasia i Joanillo.
Analitzarem les més interessants. En primer lloc, cal destacar que a Menorca el Palomino de Jerez s’utilitzava per fer Xerès des de feia anys, qui sap si per les connexions amb els minorcans de Gibraltar o per demanda anglesa. L’ampelonímia de l’estorell de pinyeta remet al Pinot noir. Del Pere Ximenes, el seu origen àrab i la persistència a Menorca ja n’hem parlat en un altre article, així com la possible etimologia lligada al viticultor menorquí.
El Bordeus de les Balears
Però la vinya excepcional i única que mereix el qualificatiu de Bordeus de les Balears estava plantada amb rém d’en Petrus. Que recordi als Bordeus i s’anomeni Petrus ens fa viatjar al Pomerol i deduir que es tracta del Merlot.
Com s’explica això Menorca? Haurem de cercar la història l’any 1878. Aquest any a l’Exposició Universal de París Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, arxiduc d’Àustria, hi va guanyar un premi pels primers dos volums de Les Balears descrites en paraules i imatges (Die Balearen). Château Petrus hi va obtenir el seu primer reconeixement internacional al seu merlot del Pomerol, igual que Eugenia de Montijo, Emperadriu de França, el primer pel seu Rioja. I un grup de joves menorquins (Don Joan tenia 22 anys) hi van viatjar per aprendre i agafar idees per les seves terres.
No pot ser només casualitat que després Don Joan faci d’amfitrió de s’Arxiduc, també expert en vins i guanyador de premis a París i Chicago amb la malvasia i el saber fer de na Catalina Homar a la possessió de S’Estaca a Mallorca. De quina manera Don Joan va fer arribar a Alcaufar raïm merlot francès, el va produir a l’any 1888 (quan S’Arxiduc va acabar de preparar el text que es publicaria entre 1890-91 del darrer volum de Die Balearen dedicat a Menorca) és un misteri.
És evident que els pioners menorquins d’aquesta època van esmerçar esforços en apostar per la qualitat i la innovació després de la caiguda de la quantitat deguda a la crisi de l’espanyolització, les migracions i rematada per les quatre plagues: la cuca, la cendrada, el míldiu i la fil·loxera. Això implicava donar a cada varietat el seu ús idoni, així com intentar adaptar-ne de foranes. Un altre exemple de pioner va ser Francesc Prats, capaç de presentar a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 un vi escumós (que no s’anomenava ni Cava ni Champagne), així com llimonades per comercialitzar.
Un passat il·lustre, un present menys brillant
Ben segur que fou una generació de propietaris agrícoles descendents culturals de la primera generació de brillants il·lustrats del segle XVIII que, amb el desig de progressar, van seguir el refrany que diu: «Olivera de ton avi, i figuera de ton pare, i vinya de tu mateix». També he escoltat en la versió “planta una vinya per tu, una figuera pel fill i una olivera pel net”. És trist que d’aquesta època brillant no quedi a Menorca més que alguna petita vinya antiga, poques figueres amb moltes varietats perdudes i menys oliveres centenàries.
Pep Pelfort. Centre d’Estudis Gastronòmics Menorca
