*Raïm, en menorquí
Arribats al final del simposi cercant el rém perdut, sense haver abusat del vi, podem extreure unes quantes conclusions de les hipòtesis plantejades en la sèrie de sis articles anteriors.
En rigor, cap varietat és autòctona, totes han arribat en algun període de la història, fa 3, 30, 300 o 3000 anys. L’avantatge de posar més zeros a la xifra és que la natura i els viticultors antics ja han fet la feina d’adaptació al medi per nosaltres: només cal estudiar-los per saber quin és el seu millor lloc i ús per tal de perfeccionar-ho amb la tecnologia actual. Amb aquest criteri, només la vinya silvestre d’època talaiòtica seria autòctona. Però les varietats que van arribant, s’acaben adaptant i donant subvarietats amb característiques pròpies. Fins que es perden per les plagues, la gestió econòmica o la desídia.
Efecte bumerang: van i tornen d’altres contrades
Malauradament, tot i que només hem analitzat 8 de les 55 detectades als textos antics, ja es pot veure que no tenen continuïtat. Actualment, només hi ha 10 d’aquestes que es cultivin a Menorca. Les altres que trobem ara són nouvingudes del segle XX-XXI.
Per agreujar-ho, algunes de les que resten de l’antiguitat, no són hereves directes de les menorquines: han patit l’efecte bumerang. És a dir, han marxat per tornar d’un llinatge d’altres contrades, sense la corresponent i progressiva adaptació. Per si no fos prou, moltes de les pròpies no estan acceptades per la regulació del vi de la terra de Menorca.
Les varietats antigues, ancestrals o prefil·loxèriques
Les varietats antigues amb els seus diferents noms eren: Mamella de vaca, Grassella o Grasser, Babarrès o babarrer, Babarrès o babarrer negre, Barbarrossa, Corinyan o Corignan o Vinatera o Crinyana o Font, Crinyana mollassa, Vernassa o Vernaça, Calop o Imperial o Emperial, Calop Mollàs, Calop negre o d’aiguardent, D’en Vermell, Estorell lluent, D’esperó de gall, Escursac, Calderer o Estorell o Esturell, Fogoneu, Garnatxa blanca o vernassa o vernatxa, Garnatxa negra o granatxa o vernassa o vernatxa, Giró, Gorgollassa, Grumer vermell, Llora o Marsellerès, Macabeu, Maimó, Moret bàmpol, Maçanet, Cruixó o Mai blanc, D’en Petrus o Petrus o s’encadenat, Menestrell o Monastrell, Montona negra, Moret trobat, Perricós, Llora forastera, Malvasia, Moscatell o Xinxós, De Jerusalem, Vernassa o Vernaça negra, Palomino, Montona blanca, Pere Ximenes, Pansal blanch, Sense pinyol, Estorell de pinyeta, Planta blanca, Parra, Joanillo, Somoll, Maduixer, D’en Valent, Senyal de gall, Grumer negre, Valent-blanch, Cartoixà o pansal o panzal o panessal.
Desconec quantes d’aquestes serien varietats ancestrals o prefil·loxeriques.
De totes aquestes, actualment només tinc constància que es produeixin les següents: Callet, Calop blanc, Garnatxa blanca, Garnatxa negra, Giró ros, Macabeu, Malvasia (aquesta importada d’Itàlia per reintroduir-la, potser es tracti en realitat de Vermentino, anomenat en alguns llocs Malvasia), Manto negre, Moll o premsal blanc i Planta Blanca.
En canvi, hi han s’han implantat varietats que en tota la història no havien tingut adaptació i són les següents: Cabernet Sauvignon, Chardonnay, Merlot, Muscat, Parellada, Pinot noir, Sauvignon blanc, Syrah, Ull de llebre (Tempranillo), Viognier. Considerem al merlot, pinot noir i Syrah com a de recent introducció en aquest segle perquè s’han dut de fora.
D’aquí unes quantes dècades és possible que s’hagin adaptat a Menorca i donin vins molt personals. Crec que en el cas de Viogner i Syrah ja ho estan fent.
Pèrdua de patrimoni en benefici de varietats foranes
És una llàstima aquesta pèrdua de patrimoni per incorporar varietats de raïms productius d’altres contrades en un àmbit on la globalització és d’allò més absurd. La necessitat de diversitat inherent a la humanitat ha acabat posant de moda les varietats fortament locals per tal de poder ser universals. L’homogènia avorrida de principis d’aquest segle té un curiós paral·lelisme amb els vins de tercera categoria dels romans destinats als esclaus. No és d’estranyar que, a mesura que millora la cultura vinícola dels consumidors, es prefereixi apostar per varietats pròpies i, fins i tot, vins ancestrals.
Segles de vinaters amb el nas fi, que no tenien cap problema al segle XIX per pagar molt més pel vi local que pel d’importació, han quedat diluïts en un mar de chardonnay, cabernet sauvignon i sauvignon blanc. Tempus fugit.
Pep Pelfort. Centre d’Estudis Gastronòmics Menorca
