!--akiadsense-->
El director general de l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, Andreu Manresa, ha publicat a El País, edició Catalunya, una crònica exhaustiva de la realitat del vi a les Illes Balears. Ho fa filant prim i mostra una realitat diversa que conforma un sector a l’alça de procedències diverses i amb objectius, maneres de fer i resultats mols diferents.
“Un retrat ràpid del món del vi illenc: hi ha cellers de benziners, comtes de França i senyors d’aquí, gent de banqueta, pagesos de la seva terra, advocats de despatx; hotelers discrets i negociants rars, empresaris de premsa i professionals modestos, experts i vinaters roquers; enòlegs i màgics, rendistes i discotequers, cautelosos honestos i inversors internacionals ociosos, comerciants rics amb bona intenció i d’altres operacions misterioses i alguna mena de negociant sota sospita. També hi ha vinateres i enòlegues d’altura: pageses, universitàries, botifarres i comunes. Hi ha dues artistes que tenen el seu vi (anònim) i d’altres que fan etiquetes.” Així comença el seu article, publicat al diari del qual ell en va ser corresponsal a les Illes Balears durant 25 anys.
Amant del vi i coneixedor de la realitat illenca mostra amb molta destresa periodística, però també amb traces d’opinió i fins i tot de poesia com és un sector que ha canviat una part de l’economia de les Illes però també el seu paisatge i el seu prestigi mundial. Es recrea especialment en els cellers que tenen especial importància ja sigui per la seva procedència, les seves dimensions o la seva trascendència, com els vins de Formentera. Parla dels més nous, dels més vells, dels més grans i dels més petits.
Però els repassa pràcticament, llevat dels eivissencs. De Menorca se centra en Binifadet i de Mallorca recorda que alguns “són ‘vinaters’ russos, alemanys, suecs, suïssos que volen fer ombra o anar a la roda dels autòctons respectables —alguns, bastants— i fan l’ull viu o bravegen d’altres locals, potser amb algun especímen sospitós sobre la seva vocació, precedent o intenció vitivinícola”.
“Vins, èxits i sospites” està farcit de referències a personatges mallorquins que poden resultar desconeguts als forans i que pels illencs estan vinculats trames de corrupció o a famílies claus de l’economia mallorquina. Una crònica que acaba recordant que “Mai no s’arribarà al passat del segle XIX durant el quasi conreu únic que estroncà la fil·loxera, els deutes, les hipoteques, i una mica el vi magre de qualitat i preu. El passat no té remei però de vegades retorna amb traços dispersos com una fantasma per evidenciar el què.
La memòria negra del fracàs de la vinya del temps de la fil·loxera, el treball esclavitzat dels pagesos que sembraven el ceps a la terra magra de Mallorca, ha aflorat en una obra pública. Les gavetes, les tombes de les vinyes del passat, més ben dit els clots i les síquies, per sembrar-les el marès, es veuen dentades, al tall de les voreres a la macroobra de la carretera/autopista de Llucmajor. Fa 150 anys fer gavetes era una feina esclava. De milers i milers de pagesos per escriure a la terra una guerra perduda, una altra”.
