!--akiadsense-->
!--akiadsense-->
Dir que l’arròs de matances és una de les millors receptes que es poden cuinar a partir del porc és fer curt. Perquè aquest plat, tan eivissenc i tan hivernal, n’és molt més que preuat fruit de porcellera. A la paella fonda o olla baixa on es prepara una recepta creada per celebrar i compartir es reuneixen l’hort (amb la tomata, les pebreres i l’all que formen la base de la picada), el corral (a més del fetge per preparar la picada, s’hi afegeixen trossos de pollastre i es bull amb caldo d’aquesta au), el bosc (no poden faltar els pebrassos, tan abundants a Eivissa en aquesta època de l’any), el calaix de les espècies (safrà, un pessic de canyella i generosa quantitat de pebre jamaicà, dit tota espècia a l’illa), i fins i tot, la mar (els més puristes no perdonen la sèpia i detecten amb mitja cullerada els arrossos que no la porten). És a dir: tot un univers, aïllat, petit i ple d’història, se cita en aquest arròs que lleva el fred escalfant l’ànima. Les tres mil persones que dissabte passat passaren per Sant Antoni de Portmany ho poden corroborar. Al bell mig de la vila es celebrava la setena edició del Concurs Mundial d’Arròs de Matances. La festa ha transcendit el seu caràcter municipal i s‘ha transformat en un esdeveniment de l’Eivissa que no surt per les televisions internacionals. Els amics s’ajunten per participar-hi. Les famílies transmeten, dels vells als jóvens, la seua versió d’aquest arròs amb el qual es posava (i es posa en segons quines cases de camp) a la matança del porc o la truja, un llarg dia de feina que servia per menjar-ne un any sencer. Tothom surt al carrer amb ganes de muntar la seua paradeta, treure un bon pica-pica i clavar el punt exacte d’un arròs (melós, ben melós, diuen que ha de quedar el que més en saben) per presentar-ho al jurat d’un concurs que, si segueix cresquen, pot convertir-se en un atractiu innegable per atracar turistes a Sant Antoni en ple mes de gener. Amb molt menys, la tomatina de Bunyol va esdevenir fenomen planetari.
!--akiadsense-->
Vicent i Lina Sala, els dos germans que van donar llum a aquesta idea, no van aturar passat dissabte. Ells, propietaris del bar Kantaun, quilòmetre zero del concurs, han encomanat l’afició a un grapat de gent que els hi ajuda i a un Ajuntament que cada cop es pren aquest dia com cosa seriosa. Per això, volent cuidar el jugaroi i per evitar que no mori d’èxit, enguany la inscripció es limità a seixanta equips. Tot i això, els carrers Progrés, Rosell i Ample (que se sumava en 2019 al concurs) van anar tips de gent tot el migdia sabatí. A més dels sobres on se sortejava l’hora per presentar els arrossos, l’organització repartia a cada equip una bossa plena d’obsequis necessaris per gaudir aquesta festa gastronòmica: plats fondos de plàstic gruixut per no cremar-se, un davantal commemoratiu i botelles gegantines d’un negre elaborat per Buscastell Vins, que prompte van anar buidant-se. No faltaren tampoc els barrals dels vins casolans que, cada viticultor aficionat, ha elaborat a ca seua aquesta darrera tardor. I, evidentment, els porrons ocupaven un lloc preferencial a cada parada, donant l’oportunitat d’enviar un rajolí obscur directament a la gola als molts vianants, curiosos i golafres, que hi van anar omplint el centre de Sant Antoni.
El tret que ha fet del Concurs Mundial d’Arròs de Matances la festa més popular i multitudinària d’Eivissa és la prohibició dels equips de vendre les racions d’arròs i els aperitius que en preparen. La fórmula per fer-hi part d’aquest invent és el quid pro quo. Tu em dónes i jo et dono. Una reciprocitat que arrela de forma directa amb la tradició insular, on per matar un porc, arreglar una teulada, segar un camp, coure sitja, collir taronges, premsar olives, fer-se un llaüt a la finca, aixecar una paret de pedra seca o assecar figues es feia reminyola: és a dir, es cridava família i amics per acabar les obligacions en un tres i no res i, de pas, reunir-se al voltant d’un bon àpat que preparaven els amfitrions per obsequiar els visitants. Això dissabte es va veure a Sant Antoni: qui no arribava amb una truita, portava un pack de llaunes de cervesa, una botella de vi, alguna barra de pa de pagès o una bossa de gel, que tot sumava. Pels orfes d’amics o coneguts als equips participants, la solució tenia forma de porc. De porc en forma de guardiola de ceràmica, concretament. Entre els donatius que s’hi deixaven, sumats als vuitanta-cinc quilos d’arròs que s’aguiaren pel públic general, l’organització va aconseguir reunir prop de vuit mil euros que serviran per lluitar contra el càncer de mama metastàsic.
!--akiadsense-->
!--akiadsense-->
I, així, entre mossegades i glops, va anar avançant un dia on una batucada i el concert del grup 4GO, que va posar banda sonora a l’assumpte amb un directe on es mesclaren el funk i el soul. Quan es degustava el cafè caleta -un cafè alcohòlic i aromàtic que sol tancar els dinars festius a les Pitiüses- els responsables del certamen van pujar a l’escenari per anunciar els noms dels guanyadors. Decidir-ho no és senzill. El nivell puja cada any. Molts d’equips que repeteixen i proven, proven i proven a la recerca del sabor perfecte. Enguany van aparèixer fins i tot xefs professionals amb el seu uniforme de treball. I, per descomptat, n’hi ha d’arrossers experimentadíssims. Un exemple és l’equip Náutica Cosmar, una botiga d’articles de pesca que reuneix cada dotze mesos un grup d’amics que han fet els cinquanta i que podem presumir d’haver vençut el concurs alguna volta. El 2019 van quedar segons Quan els membres de Can Barri, guanyadors de la setena edició, van pujar per recollir el primer premi estaven feliços com si s’haguessin assabentat que els hi havia tocat la loteria de Nadal un mes després del sorteig. No era per menys. No cada dia un se’n va dormir sent campió del món d’alguna cosa. D’alguna cosa, en aquest cas, ben bona.
!--akiadsense-->
