A Mallorca veremàvem amb portadores de fusta. Deien que quan els pagesos treien les portadores per estanyar-les i netejar-les després d’un any de repòs, amb el renou que feien despertaven a Sant Mateu que feia tronar i ploure. No hi solia haver mai verema ben eixuta, sempre calia córrer i aplegar fang per les sabates.
Ai las Sant Mateu, un temps anunciador de la verema i ara a la línia de meta final dels vinaters més tardans!
Les portadores eren un bon sistema de transport de la verema. Ara veremam amb caixons de plàstic de 10 kg – 20 kg amb pales de 350 kg o bé amb remolcs grossos d’acer inoxidable de 3 Tones- 8 Tones. Aquests són bons sistemes de transports de la verema que permeten un eficaç transport des del punt de vista sanitari i que s’adapten molt bé a les diferents necessitats dels cellers, de la mateixa manera que les antigues portadores de fusta s’adaptaven a la perfecció a les necessitats dels vinaters mallorquins del passat.
És cert que el macer o l’amo del tall de veremadores, esclafava el raïm perquè hi cabés més verema dins les portadores, però el fet que eren transportades amb molta rapidesa i que el que s’elaborava era vi negre feia que el sistema fos perfectament adequat.
Abans un tall de veremadores solia estar format per unes set veremadores que cada any eren les mateixes. Elles portaven la panera i el trinxet de casa seva (portaven les eines de treball. Això era habitual abans, els picapedrers també portaven les eines petites de treball, senalla, paletes… això feia que el treballador tingués molt d’esment de les seves eines, que no les fes malbé, que no les perdés!, en l’actualitat els cuiners solen portar els seus guinavets i els administratius que tele-treballen aporten l’ordinador, la taula, la connexió wifi…)
Formaven el tall de veremadores: les dones veremadores, un jove panerer que era el que, al crit de ¡Panera!, que llançaven les veremadores, corria a recollir la panera plena de raïm per abocar-la dins la portadora, que era custodiada pel macer o l’amo de la verema que anava pitjant el raïm amb la maça per fer-la ben plena i feixuga.
Després dos homes armats amb dos simalers treien la portadora a l’andana de la vinya i més tard la carregaven al carro o al remolc per portar-la al celler.
Una portadora ben plena podia pesar entre vuitanta-cinc a un centenar de quilos, si el macer s’havia excedit pitjant, per falta de portadores o per fer una broma als homes que carregarien les portadores, i és que la verema sempre estava associada a les bromes i rialles!
M’he topat amb moltes persones majors que recorden amb enyorança i nostàlgia, la feina de veremar!, i, en canvi, la feina de collir ametlles, no (Sol, pols i polls) la feina de veremar és recordada com una feina feixuga, però divertida, feina amb molta de gent i en la que feien molta broma, com la que feien les veremadores, el darrer dia de verema: engalanaven el carro amb pàmpols, llassades de colors i capses de tabac, feien una volta pel poble escometent amb gloses els vianants!
Per Sant Mateu es tanca el cicle de les feines a la vinya, algun vinyater encara donarà una llaurada per desfer les guinyes de veremar i els més patidors una esquitxada de Sulfat de Coure.
Ara s’ha iniciat la feina vertadera a cobro, dins el celler: premsar, trascolar, trasbalsar, molta vigilància i neteja són la praxi diària i també la paperassa que no atura de créixer!
Burballes de Llebre
Els dies de verema és tradició menjar burballes de llebre. Són una menja que dona forces i que és molt bona de preparar.
Sofregiu dins una greixonera amb un poc d’oli d’oliva la llebre tallada a trossets i ben condimentada amb sal i pebre bo. En haver-ho fet treis-la de la greixonera i a continuació hi abocau una ceba tallada molt petita. Quan està ben sofregida aboqueu-hi dues tomàtigues de penjar sense pell i ben capolades, afegiu-hi sal, pebre bo i pebre vermell. També i podeu afegir alguna verdura que tingueu per casa, sense aturar el foc i abocau un tassó de vi blanc, dos o tres de brou de carn i la llebre que abans heu reservat. Que bulli un quart d’hora i ja hi podeu abocar les burballes uns minuts i a taula.
Gloses dites des del carro engalanat
*Ses dones des carrer llarg
Són curres i ballen bé,
Però tenen un defecte
Que s’aferren en els homes
Com sa tinta en es paper.(1)
*Fadrins si anau a la Vila
No passeu pes carrer Nou
Perquè hi ha una fadrina
Que a tots els fadrins batia
I fan es vicari nou(1)
*Els fadrins de sa Vileta
Tenen es ventre ronyós.
Es varen menjar un moix
Pensant que era una llebreta(2,3,4)
*Ses al·lotes d’els hostals
Bravegen que són garrides
I n’hi ha d’alacantines,
Bordissots i paratjals.(4)
*Na Carriona braveja
Asseguda a n’es portal
Perquè te es genero venal
I ningú li mercadeja.(5)
*Oh! Jesuset, Sant Antoni
Quines banyes té aquest bou!
Ses al·lotes del carrer Nou
Són més lletges que lo dimoní (6)
(Gloses recollides al treball de Bernat Calafat i publicades a XI Jornades d’Estudis Locals: “Gloses, tonades i costums de la verema santamariera. Dels informants: 1-Madò Cabo, 2-madò Roma, 3-Josep Capó, 4- Francesca Rubí, 5-Josep Massot.
