!--akiadsense-->
“En estos tiempos de guerra o crisis, todos los días son lunes” ens ho va dir, ara fa una setmana, un general vestit de medalles, de posat marcial i amb cara de pocs amics. Tenc la sensació que pocs entengueren la soldadesca frase, ni tan sols els pagesos que, sense haver-hi crisis ni guerra, cada dia han d’anar a treballar perquè els cultius i els animals no han acabat de comprendre el significat hedonista del cap de setmana urbanita.
En ple confinament general, els vinyòvols tenim el petit gran privilegi de sortir a treballar a les vinyes i al celller, de poder transitar per camins i caminois on han desaparegut els runners, ciclistes, quads, amazones i les línies del cel que dibuixaven els avions. Diuen que tenim un ambient una mica més pur, menys contaminat, més pacífic i tranquil diria jo. Principis d’Abril, el cicle vegetatiu de la vinya no ha fet més que començar, el ceps han brotat amb una força extraordinària, han tornat a la vida amb un verd llampant, sense vergonya, amb ganes de xuclar els raigs de sol i tota l’aigua que ha caigut aquests dies passats per convertir les inflorescències en raïm pur. La vida retorna i la feina no para, temps de capolar l’adob en verd pels amants de les cobertes vegetals, de llaurar per aquells que volen la terra esponjosa i evitar la presència d’insectes que duen la maleïda Xylella i temps per preparar els estris d’esquitxar. Però sobretot temps d’utilitzar les mans perquè encara hi ha feines on les maquines no tenen la traça dels humans, temps d’esporgar o esbrostar – com deim per Algaida; delicada feina d’eliminar els brots que no desitjam, els de la soca, els basals i els brots secundaris dels ulls deixats. Temps d’empeltar pels que encara tenen l’habilitat de practicar aquest art, quan s’inicia el flux de la saba des de les arrels fins a les parts aèries és un bon moment per l’empelt de pua o de pua anglesa, això sí, sempre mirant que la lluna sigui nova i amb fase ascendent.
!--akiadsense-->
Al celler ja tenim els vins negres del 2019 reposant a botes, és el temps de les mescles, clarificacions, filtracions, estabilitzacions i embotellades però no hi ha tanta alegria ni tanta vida com d’altres anys. Amb precaucions i utilitzant les mesures profilàctiques que recepten les autoritats sanitàries veiem com les ventes han caigut en picat i el vi no surt del celler. Ja no hi ha visites, ni enoturisme, ni tasts enmig de vinyes, ni comiats de fadrines, tampoc restaurants, cafeteries, bars, hotels i petites tendes que resten tancats i han provocat que els distribuïdors estiguin, al millor dels casos, en serveis mínims repartint a domicili.
Les exportacions encara rutllen, sembla que a fora el confinament no ho ha parat del tot, però tampoc és per fer gaire festa ja que, a poc a poc, es van refredant moltes promeses. La venta a peu de celler és manté als mínims gràcies als veïnats del poble que poden venir a peu fins a la porta i poder comprar botelles o vi a la menuda. Moment d’esser proactiu, de fer volar la imaginació i aprofitar les noves tecnologies, la xarxa virtual s’ha convertit al lloc comú on publicitar els vins per repartir a domicili: Twitter, Whatsapp, Facebook o Instagram son els portals més utilitzats i on trobam multitud d’ofertes i alguna original campanya. Carregar el cotxe i carretera a repartir dues caixetes a Montuïri, tres a Vilafranca, una a Porreres, quatre a Manacor, t’atura la policia i has d’explicar el motiu de no estar confinat mentre ensenyes els papers acreditatius, una al Port i acabes a una caseta d’Artà on viu un amic que feia massa mesos que no sabies res d’ell.
Estem connectats i desconnectats alhora, vivim en una societat que diu estimar i abraçar la gent pròxima però molts pagesos comencen a tenir problemes per col·locar productes alimentaris mentre els mateixos aliments cultivats a d’altres latituds arriben en vaixells amb una xarxa de distribució que ho ven sense cap problema. Una societat sense sobirania alimentaria ni autoestima, que ho ha fiat tot al sector serveis i a les engrunes que ens retorna el poder central, uns illencs que ni ens coneixem ni ens reconeixem. Fa dècades que “reflexionam” sobre un canvi de model i ja és hora de passar a l’acció perquè, quan el confinament acabi, s’hauran de buidar els cellers de tot el continent a corre cuita, fer lloc per poder entrar el raïm del 2020, vendre al preu que sigui, com sigui i de qualsevol manera. Guerra de preus on sempre guanyen els mateixos, el peix gos és menja el petit i els petits vinyòvols, mentrestant, esperant que els cellers puguin tenir espai, i doblers, per poder vendre la pròxima verema.
