Entre totes les begudes que existeixen diferents de l’aigua, el vi és la més prestigiosa. També de les més antigues amb cites com els relats de Noé a la Bíblia o abans a l’Epopeia de Gilgamesh. Segons el Gènesi, la vinya fou creada, com la resta de plantes, el tercer dia de la creació. I el vi, segons els grecs no té un origen humà, sinó que es deu al déu Dionís. En un cas i l’altre ja veim que té origen diví. El vi sempre ha estat present en la història de la humanitat i sempre a l’abast dels poderosos de les civilitzacions més avançades de cada moment i dins aquestes ha ocupat un paper preponderant en les religions en les que la seva transcendència va més enllà de ser una beguda euforitzant ja que gràcies al seus efectes permetia una comunicació amb els déus.
Farem una ullada al significat del vi per les manifestacions religioses de les grans civilitzacions més relacionades amb el vi: egípcia, mesopotàmica, grega, romana, judaïsme, cristianisme i islamisme. També inclourem el budisme, si bé el vi hi té una importància molt menor.
Egipte
A les cultures més antigues no hi havia una separació estricta entre el poder religiós i l’administratiu. Sempre eren les classes més elevades les que estaven al front del control de la societat. I que gaudien de la possibilitat de consumir vi. A l’època més antiga, 5000 abans de la nostra era (ane), era més popular el consum de cervessa que el de vi, aquesta era la beguda de les elits: funcionaris, sacerdots, noblesa i faraons.
En els primers períodes de la cultura egípcia el vi pràcticament era desconegut, però amb el temps cada vegada agafava més importància, des del 1600 ane. fins a les conquestes grega i romana. Es present principalment a les cerimònies i ofrenes religioses als déus. El vi s’associava a la sang d’Osiris, déu de la mort i la resurrecció. En aquest fet ja hi podem veure un antecedent del cristianisme. Es col·locava vi a les tombes perquè el difunt en podés gaudir en la vida eterna i s’han trobat pintures als enterraments de personatges il·lustres, com el d’Usercat en el que es conserven imatges de la verema i el procés de trepitjar els raïms. A la tomba de Tutankamon es varen trobar àmfores que havien contingut vi negre i vi blanc fet de raïms i un altre de vi fet de la fermentació d’altres fruits. També s’han trobat àmfores en les que estava registrat el lloc d’origen del vi, el tipus, l’any de producció i el nom de l’elaborador, el que dona idea de la cura que posaven en la seva elaboració.
Mesopotàmia
La cultura mesopotàmica, coincident en el temps amb la cultura egípcia, es va desenvolupar a l’entorn dels rius Eufrates i Tigris. Ambdues presenten característiques similars respecte del vi que n’ocupava un lloc central. El vi era la beguda de prestigi dels poderosos, la cervesa era la beguda de les classes populars. Era usat en les cerimònies religioses i en banquets que els religiosos oferien en els mateixos temples per retre homenatges a persones importants. Els sacerdots eren els gestionadors de vinyes i vi, ja que eren els propietaris dels temples. En el Codi del rei Hammurabi (Babilònia) que és una de les lleis més antigues que existeixen, es regulava la vida, obligacions i deures d’aquella societat. Respecte del vi establia la prohibició a les sacerdotesses de beure’n en les tavernes que eren el lloc de reunió molt popular a l’època. En textos cuneïformes es va escriure l’Epopeia de Gilgamesh, relat que té coincidències amb el del diluvi de Noé, si bé bastant anterior. Pels amics de les coincidències, prop del mont Ararat, situat en la zona geogràfica mesopotàmica, on es suposa que va encallar l’arca de Noé es varen trobar les restes arqueològics més antigues destinades a l’elaboració de vi que es coneixen.
Grècia
Parlar de Grècia i vi és parlar de Dionís, el déu del vi i el teatre i, per suposat, parlar de religió tal com l’entenien en aquella època. Dionís era fill de Zeus, el déu més poderòs, i de la humana Séleme, la qual va morí assessinada per Zeus, per contentar l’esposa legal Hera mentre estava embarassada de Dionís. Zeus va poder salvar l’embrió i culminar la seva formació en insertar-lo en la seva pròpia cuixa. Quan va nèixer va viure en un lloc apartat on va desenvolupar el cultiu de la vinya i l’elaboració del vi. Es va dedicar a difondre els seu coneixement a diverses terres, així va arribar el seu coneixement a Egipte, Mesopotàmia, Roma i, per extensió, a tota la Humanitat. Grècia representa l’inici de la difusió del cultiu de la vinya i elaboració del vi en el Mediterrani, encara que aquesta tengui poc a veure amb els déus i més amb el comerç
Vi i religió estaven molt lligats a Grècia, res estrany tenint en compte l’origen diví del vi. Els rituals estaven molt lligats a la festa on es mesclava el teatre, música, danses, la fertilitat i l’èxtasi religiós ben estimulats per unes gateres impressionants. Entre aquestes festes s’ha de destacar les Dionisíaques, en honor del déu Dionís, celebrades seguint el cicles de l’agricultura i que representaven la culminació de la relació entre els humans i les divinitats.
El vi va influenciar tota la vida del món grec i són moltes les referències que trobam en els textos literaris i filosòfics. Apareix a l’Ilíada i l’Odisea d’Homer. Eurípides afirma que si el vi no flueix no hi ha dansa, ni música i això fa que es perdi la comunicació amb Dionís. Plató i Aristòtil demanen, en textos que també reconeixen als déus, moderació en el consum del vi.
Roma
Roma fou la gran difusora del vi en tota l’extensió del seu imperi, de Roma al nord d’Europa i Britània. Plini, a l’any 123 ane. fa referència al cultiu de la vinya i el vi a Mallorca i n’alabava la seva qualitat.
A Roma, juntament amb altres, el déu més important de la vinya, el vi, el teatre, la fertilitat i els ritus és Bacus, una continuïtat del Dionís grec. Imitat el seu culte en festes i orgies, dites bacanals que devien ser de tal intensitat que varen ser prohibides durant un temps. Tot el que s’ha comentat pel període grec es repeteix de manera molt similar en el romà, si bé un fet diferencial és que en aquest període es varen formar les religions monoteïstes: judaïsme i cristianisme que donaren i donen una gran importància al vi, que arriba fins el moment actual.
Judaïsme, cristianisme i islam
Judaïsme, cristianisme i islam són les religions monoteistes, és a dir, comparteixen la creença en un sol déu i són les més esteses actualment. A la Bíblia, llibre bàsic de les tres religions el vi és citat més de dues-centes vegades a l’Antic Testament. La vinya i el vi són al centre de l’espiritualitat jueva i cristiana. Noé, en salvar-se després del diluvi és el pare de la vinya i de tota la Humanitat. Els seus descendents, Sem, Isaac i Ismael, són els referents de les tres religions. El Corà, el llibre sagrat dels musulmans recull les històries de Noé, Abraham, Moisés i Crist (nomenat Isa a l’islam) i en les seves primeres sures considera el vi un excel·lent aliment a la terra i una delícia en el paradís.
En el judaïsme el vi representa l’alegria i l’abundància unit a la santedat. Reconeix el valor espiritual del vi, però adverteix sobre el consum en excés i l’embriaguesa. És present en molts de ritus, com a l’inici i al final del sabbat de cada setmana, en els casaments o en la circumcisió. Representa la saviesa i el coneixement en comparar el suc que contenen els raïms que en un procés es transforma en vi, amb el procés d’aconseguir coneixement profund sobre les coses i els fets. El vi ha de complir tots els requeriments dels aliments kosher. S’elabora en cellers especialitzats sota el control de rabins i sense contacte amb el vi normal. A Catalunya existeixen cellers que elaboren vi Kosher.
En el cristianisme el vi és un element sagrat establert en el Darrer Sopar i repetit a cada Eucaristia en que el vi es transforma en la sang de Crist com a símbol del seu sacrifici. Encara que es present totes les celebracions festives no està regulat com ho fa el judaïsme.
Una situació diferent la trobam en el món musulmà en que està prohibit el seu consum. Mahoma va nèixer en el sí d’una família de rics mercaders de La Meca on el vi era la beguda més preuada i prestigiosa com a símbol de l’hospitalitat. Però sembla que cansat de veure escenes de gran embriaguesa va prohibir el seu consum i castigà els consumidors amb quaranta cops de fuet, que un califa posterior va augmentar a vuitanta. Contrasta aquesta prohibició amb la promesa de la vida eterna en que en el paradís hi haurà rius de deliciós vi, però que no embriagarà. Però aquests preceptes ara vigents no varen ser acceptats de tot d’una, sinó que si va arribar de manera progressiva. Han existit diverses tendències dins l’islam, com la sufí, tolerant amb el vi, però representat més com un vehicle que els permet arribar al cim del misticisme i poder percebre la grandesa de Déu. Han existit períodes més tolerants com els Abassi a Bagdad o en el califat de Córdova en que es podia consumir, si bé no de manera pública.
La situació actual de l’aplicació de les lleis islàmiques (sharia) en les lleis civils dels països de majoria musulmana és molt variable. Des de la separació total, cas de Turquia, Albània o Tuníssia. Països en que la legislació està marcada absolutament per les lleis islàmiques: Aràbia Saudí, Iran, Sudan i Afganistan. I països de lleis que recullen parts dels preceptes islàmics de maneres molt variables com Marroc, Argèlia, Emirats, Egipte o Mauritània entre d’altres.
No obstant a pesar de les prohibicions de consumir alcohol, més o menys estrictes, en els països riberenys del Mediterrani cada vegada s’elabora més vi i de més qualitat.
Budisme
En els països orientals de majoria religiosa budista la importància del vi és molt inferior a la dels països occidentals, si bé, cada vegada és més consumit. El budisme prohibeix el seu consum als religiosos, monjos i monges. De la resta de població no en fa referència, però no considera seu consum com a pecat ni punible mitjançant lleis civils.
1
