La camamil·la menorquina torna a reivindicar el seu lloc dins el patrimoni natural i cultural de l’illa amb la recent publicació de Camamil·la de Menorca. La flor daurada, l’or menorquí, el nou Quadern de Folklore elaborat pel mestre artesà herbolari Marc Moll Marquès. L’obra, editada pel Col·lectiu Folklòric de Ciutadella i el Centre d’Estudis Locals d’Alaior, es va presentar tot just fa un mes en societat, on Moll va aprofitar la publicació d’aquest document per reivindicar no només la seva història, sinó també el valor i el seu futur, amb la necessitat de protegir els hàbitats naturals i les poblacions silvestres costaneres, així com de potenciar-ne el cultiu sostenible.
Coneguda científicament com a Santolina magonica, la camamil·la de Menorca, és un endemisme gimnèsic present només a Menorca i Mallorca. A Menorca, però, n’ha adquirit una dimensió gairebé sentimental i les seves flors grogues, d’intens color daurat, així com el seu perfum penetrant, formen part de la memòria col·lectiva de moltes famílies. Durant segles, la camamil·la menorquina també va ser coneguda fora de l’illa, comercialitzant-se amb el nom de manzanilla de Mahón, una denominació que es va estendre entre herbolaris, apotecaris i botiguers.
Del camp al comerç
Tal com explica el quadern, la popularitat de la camamil·la va generar a Menorca una autèntica economia temporal, amb la figura dels segadors que la recol·lectaven, els taucadors que separaven la flor, així com els repartidors i exportadors que formaven part d’una cadena productiva que va donar ingressos complementaris a moltes famílies. Durant la Guerra Civil i la postguerra, quan la pobresa i l’escassetat marcaven la vida quotidiana de molts menorquins, la camamil·la es convertí en un recurs valuós i, amb l’arribada del turisme, va acabar de mantenir-se el prestigi com a producte típic o souvenir.
Procés artesanal
Tradicionalment, la flor es cull durant el mes de juny. Després es deixa assecar a l’ombra i es conserva en pots de vidre o capses de cartó per preservar-ne les propietats. “És una feina pacient, meticulosa i molt manual”, recorda Moll. Encara avui, tot i la mecanització parcial d’algunes fases, continua essent un producte que requereix dedicació i temps i, potser per això, conserva un valor especial. En aquest sentit, la camamil·la menorquina ha estat present a les cases com a remei natural per a les afeccions digestives, els nervis o els espasmes. També s’ha emprat de manera externa gràcies a les seves propietats antifúngiques, antiinflamatòries i cicatritzants.
