Alfons Méndez és un estudiós de l’agricultura de Menorca. Doctor en Economia, ha publicat diversos llibres sobre la matèria a més d’articles en revistes locals i nacionals. El passat mes d’octubre va pronunciar una conferència al Museu de Menorca on va presentar el seu darrer treball d’investigació sobre les varietats de raïm i on va fer un repàs a la història del vi, des de la seva època més esplendorosa als segles divuit i dinou fins als nostres dies amb la Indicació Geogràfica Protegida Vi de la Terra Illa de Menorca.
Com era el vi que es produïa a Menorca fa dos-cents anys?
“El vi negre de Menorca, malgrat no ser un article per a l’exportació, és un vi pur, substanciós, més o menys del mateix preu i qualitat que el vi de taula francès al qual s’assembla considerablement i millor que el de Mallorca”. Aquesta és una descripció que va fer Charles Toll Bidwell, Cònsol del Regne Unit a Palma l’any 1876, després de visitar la nostra illa i que ens dona pistes de la reputació que tenia el vi fet a Menorca.
Quan passa això?
Estem parlant de l’època de més esplendor en el món de la vinya menorquina, la que va de 1760 al 1860, quan van arribar a comptabilitzar-se 1.300 hectàrees plantades de vinya que donaven 3 milions de litres de vi. Era un vi que es comparava amb el de Borgonya, molt pels forasters com pels mateixos menorquins.
Com el descrivien?
Les cròniques parlen que el de Ciutadella era un bon vi, de color vermell pujat i molt fort de gust. El de Maó era més apreciat. De color ametista, suau al paladar i amb força per conservar-lo i enviar-lo a Anglaterra. El millor de tots era el d’Alaior i es comparava amb el que s’elaborava a Borgonya, però deien que li faltava grau per travessar la mar.
Què passa llavors?
A partir de 1850, comença la seva decadència amb la nova orientació ramadera del sector primari, s’arraconen produccions, apareixen les malalties de la vinya que venen d’Amèrica, però la vinya supera cada plaga encara que amb menys producció. A finals del segle XIX i principis del XX encara serà considerable la seva producció
Com li va afectar la fil·loxera?
La fil·loxera va afectar, però no va causar la fi de la vinya a Menorca com podríem pensar, va ser pitjor el míldiu que mai va estar controlat o l’oïdi, per exemple. Es va arrabassar molta vinya, però no va desaparèixer mai. L’estocada de mort va ser amb la Guerra Civil Espanyola.
Com és?
L’any 1936 hi havia 85 hectàrees que donaven 150.000 litres de vi, que curiosament és més o menys l’extensió que tenim actualment plantades. El que va passar és que algunes vinyes van ser bombardejades, no es va poder fer tractament i va ser molt difícil recuperar-se, cedint el testimoni al monocultiu ramader de llet i formatge de manera definitiva. Només van quedar 35 hectàrees i el 1965 unes 7. Es deixarà pràcticament de comercialitzar i arribarem al punt més baix l’any 1980.
Expliqui’m que ha pogut esbrinar sobre les varietats autòctones de Menorca
Menorca és un mosaic de varietats mediterrànies que provenen de les zones d’influència catalana, valenciana, mallorquina però també Itàlia o França. La nostra Illa ha estat una porta d’entrada de diferents varietats i per això hauríem de referir-nos millor a denominacions tradicionals que ha tingut Menorca perquè tots els ceps, han sofert canvis al llarg del temps a conseqüència de les plagues i s’han anat renovant per fer-los més resistents. S’Arxiduc Lluís Salvador és qui més varietats de vi ens atorga al segle XIX, més que fins i tot de Mallorca.
Ah si?
Com és que és una persona molt metòdica, explica als seus escrits que se’n conreaven un total de 50, de les quals 19 eren blanques i les 31 restants negres. Del total de varietats, 20 eren utilitzades per fer vi negre, 7 per fer vi blanc, 3 per elaborar vins generosos, 14 s’aprofitaven exclusivament per consum com fruita i de les sis restants, no n’indicava quin és l’ús que se’n feia.
Quines eren?
De blanc esmenta babarrès blanc, calop o imperial, de senyal de gall, planta blanca, i moret trobat. De negre cita cartoixà, crinyana, d’en valent, d’en vermell, esturell, giró, llora, maduixer. I per consum parla de cruixó, de Jerussalem, grassera, montona blanca, vernaça, planta blanca, moscatell.
Són moltes!
Totes aquests son varietats pre-filoxeriques però el més interessant és que estudis posteriors com el que va fer el Ministeri d’Agricultura l’any 1889 i un estudi del Consell Insular publicat l’any 2003 en veiem unes deu que es repeteixen de les que S’Arxiduc cita. De varietats blanques apareixen planta blanca, calop o imperial i babarrès. De negre la carinyena, llora, giró i fogoneu a la banda de Ciutadella i altres varietats no tan freqüents que serien cartoixà, moscatell, valent, de Jerusalem, senyal de gall, calop negre i planta rossa.
Quan podrem parlar de noves varietats?
Falta temps. Actualment, em consta que hi ha una feina iniciada a la finca de Sant Josep de Ruma en la recuperació del calop blanc, però més enllà d’això, no hi ha res més que tingui constància. Falta la feina de camp i d’experimentació, jo tan sols he fet un treball inicial de despatx, si li vols dir, perquè no totes les varietats les podem identificar i caldria portar a terme un treball d’investigació de camp per trobar-les. Des del Consell Insular m’han parlat d’un projecte de plantació experimental on es podria treballar en aquesta línia per arribar a trobar varietats autòctones. Cal començar a fer-ho si volem aconseguir-ho.
