Menorca forma part de la gran comunitat de l’arc Mediterrani i en el curs dels segles, els aliments del que es coneixien com la tríada mediterrània, el pa, el vi i l’oli, van tenir un paper essencial en la dieta dels menorquins. Així ho constata el Doctor en Economia i investigador, Alfons Méndez, en el darrer llibre titulat precisament Pa, vi i oli, que acaba de publicar i que fa uns dies presentava a la sala d’actes del Museu de Menorca. Un treball que ofereix una anàlisi sobre la importància que van tenir el blat, la viticultura i l’olivera en el camp menorquí, molt abans que el formatge es convertís en una de les senyes d’identitat de l’illa.
En el nou llibre editat per l’Institut d’Estudis Menorquins, l’autor documenta de manera rigorosa l’origen i evolució del blat, el vi i l’oli amb documents i dades que permeten fer un excel·lent retrat sobre com han evolucionat des de l’edat mitjana fins als nostres dies. Alfons Méndez també ofereix com a complement dins les mateixes pàgines, un recorregut per les diferents narracions sobre l’agricultura, l’alimentació i la gastronomia menorquina a través de la literatura de viatges, un detall que ajuda a descriure l’abast de l’anomenada dieta mediterrània.
El blat, rei de l’agricultura menorquina
Encara que en l’actualitat el camp de Menorca estigui ocupat per les pastures que alimenten immensos ramats de vaques, es tracta d’una situació ben recent. Tal com explica Alfons Méndez al llibre, el cicle del blat va ocupar durant molts segles més del 90% de les terres de conreu menorquines, fent referència a la manera com es cultivava. “La terra es conreava en tres parts que giraven. Una tercera part era pel blat, l’altre era el guaret que descansava i la tercera, servia per pastures” detalla.
Un sistema de cultiu que convivia amb una ramaderia compatible amb aquest cicle formada pels bens que es menjaven les pastures i els rostolls que quedaven després de segar, els bous que servien per moure les arades i uns quants ases per poder transportar el blat. Una de les particularitats que sobresurten al llibre que no s’havien donat a conèixer fins ara és el fet que el pa, formava part de la dieta base dels menorquins tot i que no entesa com un complement, sinó com un aliment essencial que es menjava tres cops al dia, durant tota la setmana.
“Un adult menjava 261 kg a l’any, és a dir que cada dia ingeria 700 grams, el que equival a tres barres de pa”, constata Méndez. L’autor explica també que era un blat que es cotitzava i s’exportava, especialment durant el segle XIX, però que al mateix temps obligava a importar-ne per poder alimentar a la població d’una qualitat inferior. “Era un blat tan preuat que va arribar a tenir premis a les diferents Exposicions Universals” detalla l’autor. Aquesta situació es va mantenir fins després de la Guerra Civil, amb l’expansió d’El Caserio, que va provocar la substitució del blat per les pastures utilitzades per alimentar les vaques. “En menys d’una dècada va desaparèixer així com la resta de produccions i ens vam convertir en una de les poques illes del Mediterrani, per no dir l’única, amb tantes vaques per metre quadrat” confirma.
El secret del vi de Menorca
L’autor aprofita l’edició d’aquest nou llibre per desmuntar alguns mites i en el cas del vi recorda el gran pes que ha tingut la viticultura a Menorca. Si bé conegué la producció de vi durant l’imperi romà i fins i tot a l’època musulmana, la seva gran esplendor va arribar al segle XVIII, un fet poc conegut.
Un vi molt apreciat dins i fora de l’illa com recullen molts testimonis com per exemple el Cònsol americà a Palma, comparant-lo amb el vi de taula francès i en tots els aspectes, millor que el de Mallorca. “La beguda típica de les festes era el vi i no la ginebra amb llimonada com ara passa”, explica l’autor.
Entre 1760 i 1809, la producció de vi va arribar a gairebé 3 milions de litres amb 1300 hectàrees de vinya, una xifra que comparada amb l’actual de 87 hectàrees i 150.000 litres, no té res a veure. Van ser les plagues com l’oïdi, el míldiu i la fil·loxera les que van contribuir al seu espectacular retrocés amb l’estocada final provocat per l’esclat de la Guerra Civil. Fins a 1980 no tornarà a revifar el seu cultiu que avui dia defensen els 9 cellers que comercialitzen sota la Indicació Geogràfica Protegida Vi de la Terra Illa de Menorca aconseguida l’any 2002.
Oli de Menorca des de l’antiguitat
La producció d’oli de Menorca al llarg de la història no està tan estudiada com si passa amb la ramaderia o la viticultura, i així ho afirma l’autor al llibre. “L’oli ja era present a Menorca l’any 1300, pocs anys després de la conquesta de l’illa el 1287 perquè molt probablement s’havia introduït a l’època musulmana”, detallava l’Alfons durant la presentació.
“El problema, afirmava l’autor, és que va patir moltes crisis i al llarg dels segles apareix i desapareix. La hipòtesi més probable per mi és que l’olivera prosperava quan el clima era favorable, però retrocedia en períodes adversos. Així i tot, existia una certa producció”. El 1862, per exemple, hi ha unes estadístiques que mencionen diverses explotacions, entre les que n’hi ha tres de grans d’unes 4 hectàrees aproximadament, situades a Sant Lluís, Alaior i Ciutadella. A partir del darrer terç del segle XIX, l’olivera es va expandir per l’illa i com revela l’Arxiduc Lluis Salvador, el millor oliverar va ser el d’Alcaufar, a Sant Lluis, on descriu que l’oli era tant o més bo que el de Mallorca.
