Balears Vadevi
Mateu Morro: “Si els nostres productes d’excel·lència es limiten a la botiga ‘gourmet’, tindran els dies comptats”

Taronges de Sóller, pa de xeixa, sobrassada de porc negre, olis de Mallorca i Eivissa, pebre de tap de corti, formatges artesanals de llet de vaca, d’ovella, de cabra, vi amb les varietats pròpies de les Illes. No hi ha dubte que vivim un moment dolç pels productes agroalimentaris de ca nostra. Ara reben el reconeixement que es mereixen i el públic s’està avesant a demanar-los. I les campanyes de difusió i concienciació no són alienes a aquest canvi que ja ha passat de l’anècdota a la consolidació. Tot i això els productors consideren que encara falta una bona empenta per que aquests productes fets a les Illes tenguin la resposta del mercat que en permeti garantir la seva supervivència més enllà de modes passatgeres. En parlam amb Mateu Morro, gerent del FOGAIBA Fons de Garantia Agrària i Pesquera, inscrit en la conselleria d’Agricultura. Sempre lligat al món de la pagesia, Morro ha estat conseller d’Agricultura i coordinador d’Unió de Pagesos, historiador i diputat. Ara també és un articulista habitual dels mitjans de comunicació sobre aquest tema.

Ens falta una estratègia de marketing per “vendre” aquests productes?

Sí, per descomptat. Fa falta també millorar i incrementar la producció i la comercialització, però s’han de dedicar molts més esforços a la venda, a fer-se presents en els punts de venda minorista, a la restauració i a l’hoteleria. Ara bé, hem de tenir present que la qualitat s’aconsegueix a la fase de producció. El que és bo és bo, i no ho és perquè sigui d’aquí o d’allà. Si tenim un producte de proximitat, de llarga tradició i, a més a més, és de gran qualitat, llavors tenim les millors condicions per «vendre» el nostre producte. Però això no basta. El producte de qualitat ja té molt guanyat però quasi sempre ha de menester la mica d’empenta, major o menor, que el consolidi en el mercat. L’estratègia ha de partir d’aquí i s’hi ha de fer feina un dia sí i l’altre també.

Els productors estan entrant en el nou escenari on la promoció dins i fora de l’illa és fonamental. Pensau que van pel bon camí?

Si ho comparam amb ara fa deu anys veim que s’han fet grans progressos, tant a la promoció a les Balears com a fora. Però arrossegam un gran dèficit i no acabam d’aprofitar l’enorme potencial que tenim a l’abast. Anam pel bon camí, però a pas de tortuga o feim una passa endavant i una altra enrere, com els crancs. Hi ha sectors que no fan promoció ni en volen fer, perquè viuen fixats a pràctiques comercials obsoletes. Aquests a vegades «venen fum» per fer creure que fan coses o per enxampar qualque ajuda pública, però més sovint simplement no fan res. I n’hi ha que no han de menester promoció, perquè els consumidors els prenen el producte de les mans. L’èxit de la porcella negra ha estat espectacular, per exemple. Un sol venedor ha aconseguit fer que la producció mallorquina fos insuficient. Això és extraordinari. El problema, en àmbits com el del vi o de l’oli que necessiten a totes totes de promoció, el tenim quan constatam que la major part del nostre teixit empresarial agroalimentari són microempreses, empreses petites o molt petites, que tenen difícil aprofitar-se de les economies d’escala i a on és complicat treure temps i recursos per a millorar la comercialització i la promoció. La temptació, sovint, és creure que els consumidors aniran a comprar a ca nostra i que sols els hem d’esperar mans plegades. I això no funciona. És necessari crear un microclima comunicatiu que afavoreixi aquestes petites empreses.

El consumidor comanda i està parlant clar sobre el producte que vol i com el vol. Com poder conjuminar aquesta demanda, que s’ha de seguir com aquell que diu entre línies, i les possibilitats dels productors?

S’ha de produir pel mercat si es vol sobreviure. Si un productor no ho vol fer haurà de plegar aviat, tant si ven a un majorista com si pot vendre directament. I no tan sols és el producte en si, també és la seva presentació: el format i la capacitat de l’envàs, l’etiquetat, etc. Estam a un moment ple de competència i en un procés de canvi continu, per això s’ha d’innovar en comercialització de manera permanent, escoltant sobretot els que en saben. I s’ha de treballar molt més de manera col·laborativa, unint les diverses baules de la cadena alimentària en el projecte comú de la qualitat. O ens unim o estam perduts. Hi ha productes que haurien de ser «productes estrella» i no ho són, bé sigui per la dinàmica de competència excessiva entre els nostres operadors locals, bé sigui per la posició de domini que tenen uns pocs operadors sobre un sector concret que no els estimula a afavorir cap canvi. Tot i això, de cada cop hi ha més productors que veuen clar que s’han d’unir per defensar uns productes que són únics i de qualitat excepcional.

Com es podria rellançar el consum de productes d’excel·lència en el context que vivim amb l’experiència de la pandèmia…

El moment és complex, perquè encara que s’ha resistit molt bé el temporal pandèmic, ara vivim un moment marcat per l’increment desaforat dels costos de producció, a cavall de la pujada de preu dels combustibles, energia, adobs, fitosanitaris, etc. Abaratir aquests costos pot significar perdre producció i qualitat de la producció. I la insularitat ens malmena molt. Per rellançar el consum dels productes de qualitat cada segment del mercat exigeix estratègies diferents. Cal dir, en primer lloc, que els nostres productes d’excel·lència si es limiten a la botiga gourmet tenen els dies comptats. Hem de competir sobretot en l’eix de la relació qualitat/preu, oferint un producte bo i accessible a qualsevol butxaca. L’elitisme agroalimentari és un miratge, enganar-nos a nosaltres mateixos i condemnar-nos al fracàs si és l’única alternativa. El producte de qualitat s’ha de democratitzar i acostar als consumidors. Tenint en compte el pes esclafant de la insularitat i els seus sobrecostos econòmics no és fàcil, però tampoc és impossible. Les crisis i les pandèmies provoquen a les famílies un greu daltabaix, sobretot inseguretat econòmica, i seria suïcida no tenir en compte aquest important factor i abandonar el combat per omplir les canastres de la compra de qualsevol persona del nostre país, no sols les dels sibarites i rics. També és ver que de cada cop tenim més al nostre favor les poderoses raons del canvi climàtic i la sostenibilitat ambiental, que generen un clima favorable per a les produccions de proximitat.

Com es pot involucrar el sector HORECA, per que es converteixi en el gran consumidor de la producció local?

La sorpresa ens l’hem duit a partir de març del 2020, quan ens hem trobat que l’absència del sector HORECA provocava un daltabaix en el sector primari, encara que els supermercats i botigues multiplicaven les vendes. El pes de la restauració el coneixíem, però ha resultat que l’hoteleria «encara» és una peça clau en la comercialització agroalimentària balear. No és la gran consumidora, però és l’avenc que es beu, a baix preu, una part d’allò que els consumidors locals no poden consumir. L’hoteleria té una funció d’absorció de productes que, d’una altra manera, s’haurien de tirar o regalar. El nostre model turístic no dona per més. Ara bé, si tot això s’atura, com ha estat el cas quan ens hem trobat amb el tancament del canal HORECA degut a la pandèmia, es produeix un problema. La realitat és que el turisme de masses barater no és, ni crec que pugui ser, un gran consumidor de producció local, més enllà d’aquesta funció d’absorbir productes que no troben sortida per un altre camí. Però amb el sector turístic en el seu conjunt sí que hi ha molta feina a fer, sempre i quan es vulgui dignificar el producte turístic balear. No sé si hem de canviar de model o de corregir l’existent, però cosa s’ha de fer. En la meva opinió la demanda d’autenticitat, de sostenibilitat i de qualitat no cessarà de créixer en el futur i l’hem de saber aprofitar. Amb la restauració, el panorama és diferent ja que juga un paper important en la comercialització de productes com el vi o les carns de qualitat. Així i tot, és sorprenent la desconnexió de bona part de la restauració dels aliments de qualitat d’origen local. La nostra oferta gastronòmica sembla patir de la mateixa despersonalització cultural que pateix el conjunt de la societat. Revertir això exigirà també un gran esforç comunicatiu.

Quin paper ha de jugar l’administració autonòmica però també local en aquest cas?

L’administració, en tots els seus nivells, és essencial, sobretot per coordinar i lligar tots els esforços. La insular i la local són importants, però sobretot ho és l’autonòmica, i segueix essent així fins i tot després del traspàs de competències, que a les Pitiüses i a Menorca ja és complet. Fins ara, l’administració autonòmica ha jugat a mig gas o no ha jugat. La crisi del 2008 va tenir sols una conseqüència pràctica a Balears, en la retallada administrativa que es va escenificar: eliminar la conselleria d’agricultura. El discurs de la diversificació és un discurs fals quan no s’hi creu. I que l’administració jugui vol dir que ho fa amb totes les conseqüències: amb recursos i de manera transversal a tots els àmbits de gestió, amb la ferma decisió d’adreçar i relocalitzar el sistema alimentari balear.

Els projectes ben plantejats amb resultats i els venedors de fum. Com distingir-los en un temps en que és tan fàcil comunicar amb immediatesa i utilitzar la informació com “globus sonda”?

El «vendre fum» forma part dels discursos falsos dels quals parlava amb anterioritat. Discursos del que és «políticament correcte» a cada moment o, simplement, discursos d’acord amb la darrera moda, buits en definitiva. Els venedors de fum van bé als polítics que no tenen projecte ni conviccions, perquè els resolen el problema de la imatge. En aquests casos la imatge acaba substituint la realitat, que no interessa gens ni mica. En canvi, la gent que es mou enmig de la realitat, que a vegades no és tan neta i pura com voldríem, sol esser mal vista i, si fa falta, se li cerquen ossos en el lleu. Com a projecte amb resultats tenim el cas d’Agromart que és destacable, perquè s’ha convertit en un dels més importants venedors de producció local, amb una base de 22 botigues pròpies, obertes sense cap ajuda pública ni una. A mi el que m’interessa d’un projecte són les seves arrels en el territori i en la base humana que el manté. Les grans paraules les podem deixar per una altra ocasió.

Nou comentari

Comparteix