Imaginau que poguéssim cultivar una vinya que fos resistent a les malalties i no fes falta fer cap mena de tractament fitosanitari, que fossin resistents al míldiu i l’oïdi o resistents a la mortífera Xylella fastidiosa, o al moscard verd que tant de maldecaps ha provocat enguany al vinyet de Mallorca. Siguem més ambiciosos i imaginem varietats que fossin resistents a tots ells, tendríem vinyes que no moren de Xylella i que no hem de fer tractaments, sistèmics o ecològics, per evitar els mals que causen les plagues als ceps i a la producció de raïm. Ben segur que tot serien avantatges, raïms totalment ecològics i naturals, estalvi de temps i doblers per part dels pagesos, residu zero pel consumidor, major
seguretat d’arribar al moment de verema amb una bona producció i un estat sanitari envejable, en definitiva, serien les plantes més sostenibles. No vos parl d’un conte de fades, ni d’un futurible allunyat de la realitat ni d’una agro-història de ciència-ficció, sinó d’un present poc conegut que ja té unes sòlides arrels, d’unes plantes anomenades varietats híbrides que molts vinyòvols somiaren i que són una realitat que començà al segle XIX i actualment està agafant una embranzida que difícilment s’aturarà.
Per parlar de les varietats híbrides hem d’agafar el DeLorean i viatjar a l’època de l’entrada de la Fil·loxera a Europa, volam cap al segle XIX, i és que les primeres solucions que es varen trobar per resoldre la terrible plaga que afectà el vinyet europeu fou realitzar encreuaments entre les varietats de Vitis vinifera amb les varietats americanes resistents a la fil·loxera com Vitis ripària, Vitis rupestris i Vitis labrusca . D’aquesta forma s’aconseguiren una sèrie de varietats que es varen anomenar híbrids productors directes – No confondre amb els portaempelts que solen esser híbrids que serveixen com arrels resistents a fil·loxera sobre la qual s’empelta una varietat de vinya que volem cultivar. Els híbrids productors directes eren noves varietats de vinyes que es podien plantar directament al sòl sense haver de fer empelts i donaven fruits que tenien característiques similars a les varietats de Vitis vinifera que s’utilitzaven per a vinificar.
A partir d’inicis del segle XX va augmentar la plantació a tota Europa d’aquestes castes de raïm, n’hi havia moltes i amb noms tan similars als dels humans com Noah, Isabella, Clinton, Jaquez, Vidal blanc, etcètera. Es varen anar plantant per tota Europa fins que a mitjan segle XX es varen prohibir a causa de dues característiques problemàtiques que solien tenir els vins que s’elaboraven a partir d’elles. En primer lloc, donaven uns vins amb una concentració més alta d’alcohol metílic i ja sabem que el metanol és altament tòxic, i, en segon lloc, molts d’aquests vins ens solien regalar un gust anomenat “foxé”, a causa de l’antranilat de metil i descrit pels sommeliers com un gust d’animal, de cua banyada de guineu, d’orina, de cau d’animal de caça, en definitiva, un gust que no sol ésser agradable per a la majoria de paladars. La versió oficial per a la prohibició foren aquests motius, però segurament n’hi havia d’altres que podreu trobar ben explicats en el documental Vitis prohibita. Le rétour des cépages résistants, dirigit per Stéphan Balay.
En molts països europeus es varen prohibir i eliminar totes aquestes varietats fins al punt que també es va prohibir seguir investigant sobre les varietats híbrides, foren maleïdes i foragitades de quasi totes les terres europees amb la percepció que no tornarien, però hi va haver algunes contrades d’Europa, com Suïssa i alguns països del costat est del mur de Berlín, que no tenien tan clar aquesta llegenda negra i seguiren plantant, però sobretot seguiren la línia d’investigació per tal de trobar noves varietats de raïm que poguessin combinar la qualitat del raïm amb resistències natural per aconseguir vins de gran qualitat amb la màxima reducció de pesticides.
Aquestes varietats es començaren a anomenar PIWI (sigles de Pilzwiderstandsfähig, que en alemany vol dir “resistent als fongs”) i, com ja hem dit, no són resultat d’enginyeria genètica sinó varietats obtingudes per creuaments tradicionals entre vinyes europees ( vitis vinifera ) i altres espècies del gènere vitis, americanes i asiàtiques, que presenten resistència natural a malalties – Una de les primeres coses que investigaren era com eliminar aquelles dues característiques indesitjades, el metanol i el foxé, i s’adonaren que era degut a la vitis labrusca.
Els instituts vitícoles de Friburg ( Baden), Geisenheim ( Rheingau ), Geilweilerhof ( Palatinat ) i Changins ( Vaud ), i també el botànic suis Valentín Blattner han fet una enorme tasca d’investigació i d’obtenció de moltes de les varietats híbrides que ja podem trobar al mercat, perquè actualment ja hi ha moltes hectàrees plantades amb aquestes varietats. A finals de 2021, la Unió Europea va decidir autoritzar les varietats PIWI per a vins amb DOP i perquè una DO les pugui incloure en el seu plec de condicions es necessita l’aprovació dels estats membres i de les autoritats regionals. En aquests moments molts països europeus tenen autoritzades algunes d’aquestes varietats; Alemanya, Àustria i Suïssa són els països líders amb desenvolupament i autorització, podem destacar les varietats Cabernet Blanc, Regent, Muscaris, Souvignier gris, Cabernet Jura…; França ha inclòs al catàleg nacional 4 d’aquestes varietats i n’hi ha una, la Voltis, que ja està autoritzada a la Champagne; Italia compta amb més de 35 varietats híbrides registrades oficialment encara que només per vins de IGT, com per exemple la Solaris a la IGT Vigneti delle Dolomiti i Espanya ? idò com sempre endarrerits, aquestes plantes no estan autoritzades per a cultiu comercial encara que això pot canviar ben aviat, ja que, com passa amb tants altres sectors, des de Catalunya s’està fent una feinada amb noves experimentacions i treballant per tal d’aconseguir les autoritzacions pertinents, però d’això en parlarem en detall en un pròxim article.
