Pensar-se que una tomàtiga és una gamba és pretendre una rellevància exageradament notòria. Deixar confondre un tronxo de bleda amb un peix és una meravellosa campanya de màrqueting; un deliciós enganya-l’ull.
Peixos de la terra al forn, la recepta
Separar la part verda de la bleda del tronxo, trossejar els tronxos i bullir-los, deixar-los reposar, enfarinau-los un cop, passau-los per ou batut i tornau-los a enfarinar; els fregim i els reservam. Netejam la part verda de les bledes, les fulles, les tallam en trinxes allargades, tallam un poc de julivert i un parell de grells, ratllam 4 tomàtigues de ramellet i si volem hi afegim panses i pinyons. Ho trempam amb sal, oli i pebre bord.
Agafam una safata de forn, posam els peixos de la terra al fons (tronxos de bleda fregits) i per sobre les bledes trempades; va al forn. En aquest cas ho hem acompanyat amb una costella de porc madurada. Els porcs forans alimentats amb castanyes són més bons de trobar que els porcs negres mallorquins.
Son Fangós, de Toni Gelabert
En Toni Gelabert va començar al setanta-nou, el trànsit de la il·lusió a la professió: un celler familiar capitanejat pel ja anomenat, a poc a poc però en millora constant. La biodinàmica i el respecte per bandera, ceps tallats de vida llunàtica, raïms de vida intensa, no de taula sinó de vi; l’heràldica d’una mà i un cor és un absurd. Son Fangos és sensatesa, i la seva interpretació rosada és de callet, merlot i sirà.
Color vermell cirera, pell de ceba morada, rivet color verdós, net i brillant.
En nas és una llepolia. Fruites vermelles assaonades, rerefons melós i cítric, aranja rosa amb pebre blanc, herbes seques i pols de tocador.
En boca té una entrada fresca, gustós, glicèric, xiu-xiu a la boca, murmuri cristal·lí, aixarop per reblenir la xafogor estiuenca.
El vi és el resultat de l’obstinació humana, és la història de persones d’ulls terrosos, de l’adoració per un simple tros polsós, instint infinit de conservació, un impuls encomiable per preservar el que som; cultura de paisatge i de vi; el destí és una roda que gira, la vida un tauler de joc, la fortuna volta, el camí no sempre és perfumat però aquests homes i dones sempre estan preparats pel fracàs i per la glòria.
T’imploram estimada senyora natura amb la dolça boca plena de colors rosats. La passió pel vi és una forma laica d’exercir l’espiritualitat, el vi no necessita retolar ni vestit d’etiqueta, protocols innecessaris, el vi neix per canviar els decorats mancats de gràcia, una revolució sensorial sense coneixement que s’ha convertit en un llenguatge que excel·leix i no deixa de fer por, el vi ha trobar l’equilibri entre l’ordre que hi ha dins un avió amb el caos dins un autobús llançadora, el vi és un viatge en sí mateix, a la mediterrània es pot viure una experiència tropical i exòtica sense petjada de querosè. “Els llocs no són simples decorats, telons de fons sobre els quals interpretem les nostres vides: són part de nosaltres” (Alastair Bonnett).
