Quin cugul! Em defineix: Manera de referir-se a un home molt gran o corpulent a Santa Margalida. Ve d’Avior! Cati Ribot, una de les dones que il·lumina l’exaltació atàvica dels nous temps de la vitivinicultura mallorquina.
Cuguls i Mancès de Tibús
Al Diccionari Alcover-Moll es diu que un cugul és el tronc o espiga de l’all que surt quan la planta ja és vella i és el que sosté la flor, una anomalia d’una planta bianual que es recull cada Sant Joan si un vol que sigui pau, tradició popular de característiques especials; raresa convertida en exquisidesa de qüestions culinàries.
Collir-ne, un record familiar, la darrera feina al camp del centenari padrí Garí, gaiato i alens espessos però amb la determinació dels que han viscut per enconar; s’han d’estirar delicadament amb el sol ben alt, a més calor es deslliga millor, és com treure una espasa vegetal d’una sucosa baina carnal.
Per cuinar, s’han de truncar les parts més tendres i pegar un bull, s’evapora vivaçment l’aroma antibesades, es reserven. Saltejar unes gambetes pelades, mesclar, batem ous i ja estam preparats per remenar; fora foc pels més melosos.
Del raïm, del mancès de tibús no en tenim informació genòmica, però per l’antiguitat de les cites referides només a la nostra estimada illa es pot concloure que és autòctona; autòcton vol dir que no ha botat parets ni obert finestres, que és d’aquí i no és d’allà, el que neix al corral és de la gallina.
El Mancès de tibús de na Cati Ribot és de color vermell cirera intens amb el rivet d’or blanc; claret, net i brillant.
En nas té aromes de fruitetes vermelles, magrana i codonyat, un punt cítric de taronja sanguina, rerefons de pebre rosa i talc, flaire vegetal de rapa final amb un toc medicamentós.
En boca és fresc, amb un deliciós punt d’amargor com a fil conductor, pas per boca greixós i durador, pessigolles inicials a la punta de la llengua per llavors quedar-se clavat al paladar tou, et fa salivar i et convida a xumar.
Hem passat d’entendre que la singularitat d’un vi era fruit d’una manera d’entendre el món a ser una demanda del mercat; una cosa és el vi i l’altra és l’antropologia però al mediterrani duim vuit mil anys junts, sempre hem sabut cultivar el sol, és el nostre amic. El vi és sanador tot i no ser una tireta, el vi es fa estimar tot i deixar-se beure per fatxes i psicòpates. Ser un amant del vi t’assegura que mai compliràs tots els teus somnis. La felicitat absoluta és navegar amb un llaüt intentant esborrar el mar i bussejar cercant àmfores de vins submarins. – Hi ha vins per fadrins? – No, hi ha utensilis; vivim a una societat on es penalitza més l’alcohol que el bótox, un món d’artifici farcit de vigorèxia, menys mal que a la natura no hi ha miralls. No és el mateix anar ràpid que anar accelerats. Si penses més amb la foto d’un vi que amb ell no el gaudiràs. Si ja tens el teu vi preferit perquè segueixes cercant? “Tots som uns aficionats. La vida és tan curta que no dona per més” (Charles Chaplin).
