M’encanta imaginar la il·lusió posada en la preparació d’aquest viatge arreu de l’illa, el plaer de la mar, tan propera i tan llunyana, al cor. Una illa afanyada a treure el millor de la terra i a la vegada tan respectuosa amb el medi, fins a la veneració.
L’escrit descriu una època en què tot era difícil i el treball més bàsic per aconseguir el necessari era sagrat. En una vida de tant de treball, els plaers, tan migrats moltes vegades, consistien a tenir relacions afables, compartir una taula senzilla…, admirar i compartir allò que els donava la terra i el mar com un do d’un valor impagable.
Com no podia ser d’altra manera, el producte proper forma part de les provisions per a aquesta eixida atrevida, d’un grup d’amics afins, al cor de l’estiu. Al cap i a la fi, per a ells, la terra és allò evident, proper, que cal admirar fins a les profunditats, perquè és admirable poder esbrinar què ens regala el paisatge i la terra en un món que va tan de pressa i ens atabala per tots els costats.
Albirar on es posa la llum, on brilla en hores determinades i quina és la lluïssor dels verds, els ocres i els blancs que es destrien a la nostra geografia. Ben atents a les coses senzilles, i tenir-les a les mans com les més importants amb el seu valor vertader.
Sovint ens passa desapercebut el miracle constant, en procés, transformador de la natura. Menjam una fruita qualsevol que hem comprat acaramullada en una muntanya de peces i en cap moment no pensam en la lentitud amb què ha estat creada fins a la perfecció de textures, olors, colors i sabors.
Qui no veu el més senzill, tampoc no sent el més pregon. Paral·lelament, una cultura allunyada de la senzillesa és també una cultura allunyada de la fondària. La cultura que ho redueix tot als interessos, als capitals i a les dades econòmiques, és una cultura miop, i per això mateix decadent. La decadència d’una cultura no és deguda a les dificultats i als afers més entravessats, sinó a la seva desconnexió de la simplicitat de la terra i de la primigènia. Hi ha senzillesa i poesia en el treball ben fet, en el gest antic de cada un dels oficis terrestres, hi ha senzillesa poètica en l’ús de les paraules en la parla quotidiana, en el so de les paraules i en la intenció. Hi ha senzillesa poètica en la comprensió normal de les coses i en les definicions de sempre. I sobretot en el paisatge, que representa la definició més senzilla, la més evident, la més essencial del que som. Tota possible definició científica, matemàtica i tècnica és secundària respecte a la primera aproximació experiencial del món de la vida, que consisteix a assenyalar allò que es veu.
A les nostres illes, la gran, quasi única, i ferotge indústria turística ha fet malbé la mirada primera. Veure el turisme com un fet merament empresarial, econòmic, on tot és possible per al guany d’uns quants, és perdre la mirada i produir una desconnexió que esdevé una pèrdua de l’enteniment i ha generat la follia, perquè l’ambició i la cobdícia han arraconat l’accés a allò primordial, al sentit de les coses, que podríem trobar en el coneixement, el descobriment en l’acollida, l’hospitalitat i l’intercanvi entre persones, el respecte pel medi i l’admiració i la reverència a la terra.
Cap on anam?
Ara com mai, veim la necessitat de retrocedir i de fer una aposta per una oferta turística de qualitat. Relacionam la qualitat turística amb la cultura, però no tendrem un turisme cultural si no feim una inversió justa envers la cultura. Tampoc això no serà una realitat si no tenim una visió holística de la gastronomia i de tots els sectors que influeixen en el turisme i en la nostra economia, i que ens permetria encaminar-nos cap a una sobirania alimentària. Ser una destinació cultural no serà una realitat si al que tenim només hi afegim algunes tímides i experimentals experiències gastronòmiques i sensitives. Això no passaria de ser una moda, el que és de moment a tot Europa. Faria falta una revolució cultural des de totes les mirades de l’art. Esser una destinació cultural és canviar la construcció d’hotels i carreteres per una xarxa d’activitats valenta i d’envergadura capaç de moure un sector interessat vertaderament en la cultura…, i també deixar el paisatge en pau. Per aconseguir-ho, faria falta girar la pell de la nostra pobra concepció econòmica, que solament ha tengut la visió d’un dobler fàcil a canvi de la dilapidació del patrimoni cultural, etnogràfic, antropològic, i que no ha tengut al pensament el poderós potencial de l’art i la cultura com un reclam per si mateix. Caldria, doncs, una vertadera reflexió sobre la incerta realitat social que s’amaga darrere les façanes dels hotels i els aparadors de botigues globals i impersonals, i sobre com les fallades de l’entorn social i laboral acaben afectant el petit comerç, les microeconomies i la bona salut de la qualitat de vida, de la convivència i del sistema cultural de les Illes.
L’estat centralitzat i el mercat han posat l’accent en la individualitat econòmica. El capitalisme, doncs, en la ruptura del vincle moral i en les formes d’intercanvi, la industrialització en el treball impersonal i en la vivència de la cultura pròpia condemnada a ser viscuda en la intimitat, a la tornada a casa. Ambdues, industrialització i capitalisme, s’han valgut de la velocitat com a base del progrés i, d’aquesta manera, amb senyals d’un autoodi incomprensible, han pretès justificar la no-existència de la idiosincràsia cultural per condemnar-la a la visió d’un minúscul reducte inculte que ha confós folklore amb cultura.
Ara mateix tots gaudim d’una millor formació i d’un nivell cultural més alt. Arran de la crisi s’han generat noves formes d’economia, que han nascut des de la necessitat i que han tornat creativa la feina. S’ha generat, així, una expectació creativa amb la capacitat de convertir treballs creatius en llocs de treball, tot i que no han passat de generar petites economies que se sostenen amb debilitat o moren. Aquest és el cas de Pep Lemon i d’altres empreses que neixen de l’entusiasme davant la passivitat d’una màquina política incapaç de contenir i de sostenir globalment la creativitat emergent, i també de saber-la incorporar i protegir com un element de gran valor i com una gran oportunitat d’«involució positiva» dins un model arrasador d’economia que manté l’espectre cultural en la temporalitat i la precarietat de treballs de professionals del sector que només podran malviure. Les institucions públiques i les grans empreses s’aprofiten d’aquest entusiasme per sostenir una xarxa de treballadors gairebé invisibles en condicions de gran vulnerabilitat. No basten gestos simbòlics ni obres de misericòrdia per regenerar justament, amb tot el seu potencial, aquest sector i posar-lo al lloc que li pertoca. Però vull parlar també del sector agrícola i del petit comerç, perquè per molt que vulgui no trob cap explicació al fet que una comunitat tan rica, que dóna menjar a milions i milions de persones, a les quals alimentam com a mínim cinc vegades diàries, tengui un paisatge desolat i incultivat, de marjades buides, i que els pagesos hagin de viure de subvencions públiques que gairebé mai no arriben d’hora.
Caldria una gran organització que s’encaminàs cap a la sobirania alimentària i fomentàs de veritat i realment l’autoproducció i l’autoabastiment, com també el compromís de la planta hotelera de fer ús del producte local, la qual cosa transformaria de manera immediata el nostre paisatge, la recuperació no només simbòlica de les varietats locals i la bellesa dels mercats populars, on ja difícilment s’exposen productes agrícoles propis. També faria falta un gran compromís dels illencs en l’ús i el consum d’aquest producte, que s’hauria de perllongar fins al petit comerç. L’era digital ha aportat un gran nombre de seguiments virtuals de les iniciatives locals originals, creatives…, però igualment falta el compromís de deixar els ordinadors i les xarxes mòbils i baixar al carrer i comprar-hi amb assiduïtat per propiciar-ne la supervivència i aprofitar el gran valor humà d’aquests contexts, on el client no és únicament un element que transporta un dobler a la caixa registradora sinó que té la possibilitat de gaudir d’una experiència humana i ser tractat com una persona en una transacció comercial de qualitat.
Cal, també, una planificació més coherent i passes valentes de les institucions públiques que marquin les línies de la nostra economia, perquè són fets d’una gran incongruència fomentar el petit comerç i l’agricultura i la pesca, ara mateix en una gran precarietat i en vies d’extinció, i a la vegada donar multitud de llicències d’obertura a grans superfícies que exerceixen una economia agressiva i que ofeguen els petits comerciants. Almenys hauria d’existir una moratòria que permetés renéixer el petit comerç. Sectors com el dels forners es troben en dificultats serioses de supervivència respecte de les grans franquícies externes que van configurant el nostre paisatge urbà i ofeguen el sector amb preus imbatibles, reben llicencies d’obertura amb facilitat i, a més, ocupen llocs comercials a la ciutat als quals el petit productor no pot accedir per la gran carestia dels preus del lloguer.
El context dels nostres viatjants era tranquil i amb pocs canvis, només l’atreviment i les passions personals podien rompre l’espectre passiu i d’avorriment. És un error pensar que la modernitat la trobam exclusivament a les xarxes, l’atreviment és conèixer i experimentar a peu. Ara per ara només crearem un progrés real en una «involució positiva», com és el cas d’algunes illes del Mediterrani que no han «progressat» com nosaltres, sinó que viuen una situació de retard aparent en aspectes que en societats d’una economia agressiva i depredadora podrien ser qualificats de pobres…, han permès que l’home seguesqui lligat al seu territori i que el que podia parèixer una economia de subsistència, amb llocs de venda en mercats de colors i sabors, petites empreses familiars, petites finques de cultiu, pesca artesanal i artesans d’una cultura senzilla, són ara com ara un punt de valor «natural» que forma un innovador paisatge agroalimentari d’avantguarda que s’ha dinamitzat amb força a partir de la crisi econòmica recent. Illes com ara Creta, Sicília, Sardenya i Malta són un exemple excel·lent i aclaridor del que pot representar la tradició cultural i popular per a un projecte nou i de plenitud, d’una cultura nacional on no cal fer RES per estar a l’avantguarda del que es pot entendre com una destinació cultural que ofereix, ni més ni pus, viure la vida tranquil·la del carrer, del pla i les muntanyes.
Aquesta illa no es transformarà si no es renova la nostra fidelitat a allò que és elemental i concret i si no ens abocam amb entusiasme a la filosofia de la proximitat. Som en un moment en què la modernitat qüestiona el capital i en molts de casos esdevé un compromís per al retorn a les arrels. A aquest espai de terra on es mesclen la bellesa i les carreteres d’asfalt, la gènesi, també la vida i la bondat, bateguen juntes. No hi ha res més viu que la bondat, ni més essencial que la generositat, res més viu ni res que tengui més força, per això sosté els humans.
Si de qualque cosa parlen aquests textos, és del goig de la vida, de com ens sentim vivint. Vivim respirant i vivim menjant i vivim admirant allò que ens envolta. Moltes vegades, les coses no són mitjans, sinó els continguts de la vida.
Se’m fa la boca aigua quan imagin els nostres viatgers gaudint del paisatge i de l’amistat, que és el millor companatge per al bon menjar. A partir de la llista de compres de l’expedició podem deduir una cuina de gaudi, fresca i festiva, on segurament, d’una manera desenfadada, no hi faltava res per a la perfecció. És un aplec de receptes casolanes trobades en llibretes de l’època que es podrien haver elaborat als fogons del llaüt o en les petites i curtes estades a terra. Receptes senzilles, estiuenques i plenes de vida que podem reproduir a casa sense cap dificultat, amb productes de proximitat, locals, molt populars i d’elaboració fàcil, que faran les delícies dels nostres.
(El cuiner i pastisser Tomeu Arbona va escriure aquest text per acompanyar un aplec de receptes incloses dins el llibre “Diari de l’expedició santanyinera al voltant de Mallorca, 1899)
