Una nit d’estiu a Son Carrió, un lloc preciós, el pati de Ca Ses Monges, tot un poble en comunió sota la protecció del majestuós temple alçat en devoció a Sant Miquel, l’alegria es nota a l’ambient, les rialles de padrins i nets jugant a petanca a la pista de la plaça de l’església sempre són un bon presagi, mixtura de parets blanques i marès, portes i persianes blaves, mediterrani d’interior, un ambient acollidor guarnit de flocs blancs i cels, teles de sac i espelmes, falgueres, ullastres, un lledoner, un albercoquer… La naturalitat de la bellesa tenyida d’humanitat, tot cuidat al detall per generar un clima acollidor i festiu.
Amb la implicació de l’Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar es projecta aquesta celebració, fruit de vincles, el d’un celler, Ànima Negra, i la Fundació Estel de Llevant, un lloable i imprescindible rerefons solidari en favor de la salut mental i la inclusió social; la cultura del vi i una bona causa, el compromís de tota una comunitat. Més harmonies, petites mossegades preparades amb molt d’amor, gust i bona mà, companatge de delicioses racions, concordança entre mos i copa, una íntima unió ambientada musicalment pel duo Disart; les festes de vi són divertides i si hi ha música són un esclat d’alegria i felicitat.
Els fenicis engatant talaiòtics, els romans i Plini El Vell, primera expansió, consum domèstic, la fil·loxera i la segona època daurada, quantitat enlloc de qualitat, la pirateria i l’esperit de patata alemany, la bonança que acabà en ruïna, mil vuit-cents noranta-u. Anys vint, Es Sindicat de Felanitx, la catedral vínica de reminiscència modernista, arquitectura industrial, Guillem Forteza i Pinya, arcs ogivals i parabòlics, grandiosos dipòsits de ciment, llevats recuperats, el cooperativisme i Ernest Mestres Artigas, el tren bocoier carregat de vi principalment cap a la ciutat francesa de Cette, el vaixell de vapor Santueri construït a Anglaterra, tota una maquinària econòmica envejable, una font de riquesa: la vinya; altre cop la ruïna.
Ànima Negra i l’herència d’Es Sindicat, algunes vinyes velles a indrets secrets, enfonsat el consum de vi a doll, els tassons abandonen les taules diàries, el vi és turístic, hedonista i es beu en copa, pioners dels vuitanta i noranta, AN, la callet i les mal anomenades varietats millorants, mil nou-cents noranta-quatre, es funda aquest celler de la mà de Miquel Àngel Cerdà i Pere Obrador, l’antiga possessió de Son Burguera; la seva activitat actual no fa més que perpetuar una activitat ancestral però amb recerca, coneixement profund, passió, drons i ozó. Ànima Negra, no es coneix cap celler amb un nom més poètic, els agrada jugar al misteri, callet i call vermell, singlons camaleònics i una terra carregada d’òxid de ferro, convivència perfecte, ceps faners carregats de raïms altra temps emprats per fer litres i litres de “clarete”; la callet també té l’ànima de vi negre de classe mundial, cogombres vínics de primer ordre.
Els vins…
La línia Castell de Santueri, fortalesa d’influència meditarrània, el projecte Terra de Falanis, blanc i negre, perfectes per fer la nit, com els peregrins abans de pujar a Sant Salvador, blanc de premsal i callet, la polièdrica callet també té l’ànima de vi blanc; negre de callet, mantonegro i cabernet sauvignon, acoblament local i forà, dos vins d’empinar el colze, dos vins de set; beu més i pensa menys.
El nucli dur del celler. ÀN’R 2024, el rosat de callet, la diversitat de colors d’aquesta varietat demostra que també té l’ànima de vi rosat, de cristall transparent, per veure la vida color de rosa, delicat en nas, elegant en boca, per menjar, per riure, per estimar, per una nit de sexe desfermat; AN2 2023, floral i seductor en nas, fluid i impulsiu en boca, la terna negre local, CMF, callet, mantonegro i l’enigmàtica fogoneu de l’ull breguer, cupatge amb la syrah, raïm d’origen persa, la ciutat de Shiraz i una recomanació, Vibop, col·lecció envinats, Hafez de Xiraz versionat per Manuel Forcano, la poesia persa medieval, el vi és la veritat revelada, la saviesa adquirida, no pas per mitjans racionals o intel·lectuals, sinó a través de les emocions i de l’amor: “Els savis cerquen Déu als llibres. Jo l’he trobat al vi i al silenci” (Hafez de Xiraz); AN 2023, l’emblema de la casa, la simbòlica botella del celler amb el permís de l’intermitent i exclusiu Son Negre, callet en estat pur, energia biològica i arbres fruiters, l’embat, botes de roure francès de gra fi i torrat lleuger, res invasiu, tot en equilibri, reaccions espontànies perfectament controlades, el traç orgànic d’en Miquel Barceló embotellat; Quíbia 2025, la soluble unió de dos raïms blancs locals, la tímida premsal i l’excessiva giró ros, es complementen si s’estimen, l’acàcia hi posa pausa, serenor i singularitat, maceracions justes, premsat suau, les mares fan la seva feina i li donen una textura sensual, la fruita que oloram en nas ens trasllada a les flors dels albercoquers de galta roja mallorquina.
Quíbia, territori identitari
Quíbia és valedor un comentari especial, els quíbers i en Llorenç Mostel mereixen un reconeixement, practicar la memòria col·lectiva és important. Quíbia és el gentilici d’una tribu creat per en Llorenç Fiol Bennàssar, il·lustre felanitxer, de malnom “Mostel”, filòsof de bar gens lletraferit, profeta i vividor, mercader, inspirador d’idees fantàstiques, agro-hippie… Va començar a fer servir la paraula quíber als casinos locals, Quíbia és un territori tel·lúric vertebrat per la serra de Llevant que inclou: Son Carrió, Sant Llorenç, Capdepera, Artà, Manacor, Santanyí… sense oblidar les terres frontereres del Pla: Porreres, Vilafranca, Petra, Sant Joan… Mallorca no té rei i Quíbia no té marquès! “Mostel” era felanitxer, Felanitx i la seva aura, atmósfera immaterial que envolta certs habitants de la capital de Quíbia, poble de sensacions, terra de genis, “Mostel” tenia tota una teoria per classificar la gent del món, segons ell el territori de Quíbia és un lloc diferent de la resta de l’univers, els quíbers, habitants de Quíbia, també són persones diferents de la resta d’habitants de la terra, són els que a ell li haguessin caigut bé i solen coincidir geogràficament al lloc descrit, tots els altres reben el nom d’húngaros, encara hi ha una altra raça que són els habel·lis, d’aquests n’hi ha per tot, dins i fora de Quíbia, deuen ser els xuetes.
Mart de Garriga, el pseudònim de l’autor del bloc Des de Quíbia, defineix els quíbers: “Els quíbers assecam tomàtigues damunt canyissos, adoram les raoles de pop, les orellanes, la coca de reïssons o saladines. A Quíbia hi ha xixisbeus i xixisbees com a Calàbria i Sicília. Hi surt el sol que, més tard, enlluerna la resta de l’illa i llavors la part continental de la nostra pàtria catalana. Els quíbers bravejam de la mar propera, de les veïnes illes grans cap a l’orient, del contraban que ens permeté suportar l’espoli colonial, i d’homenots com en Mostel” (Mart de Garriga); també diuen que els quíbers tenen la tendència molt més desenvolupada de nedar en pèl que la resta d’habitants del món, Quíbia és un país acollidor, esqueixat i brutalment esperançat, per la convicció de la pròpia força i de la caparrudesa de continuar essent un poble autèntic. Quíbia també té la seva cançó i el seu tren, Coça, punk i carlisme heterodox, ni de guiris ni de permacultura… Jo vull anar amb so tren transquiberià, ben recte, a dos-cents vint, de Santanyí a Artà… Vacances a Baviera.
La cervesa cau bé, fresca i en s’estiu, no s’hi ha de tenir res en contra, és una beguda fermentada, la primera forma de domesticació d’ésser vius, els fermentats són plens de vida, són els destil·lats que són la mort perfumada disfressada de substància medicinal; tot i així s’ha de dir que la cervesa té dos pecats que s’han de conèixer, el primer és que és una beguda de bàrbars i el segon és que s’ha apoderat de la paraula Mediterràniament amb tota la falsetat del món, la Mediterrània és de vi. Béla Hamvas, filòsof hongarès, a la seva obra: La filosofia del vi, diu: “Una de les principals experiències dels meus viatges ha estat descobrir que existeixen països de vi i països d’aiguardent i que els pobles de vi són genials” (Béla Hamvas); cal tenir clar que el nostre és un país de vi i que som un poble genial, visca el vi i visca Quíbia.
