Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963) ha escrit un assaig que parteix de l’afirmació que beure sense set és un dels fets que ens fa singulars a l’espècie humana. D’aquest fil tira l’autor, amb el qual mantenim una conversa, per anar reflexionant sobre el paper que ha tengut el consum i, a vegades, consum excessiu de vi en el procés creatiu sobretot mirant la literatura contemporània. Reflexiona, així mateix Perelló, sobre els extrems: el consum sense fre ni miraments i també sobre l’abstèmia. S’endinsa l’autor de l’assaig en una ‘biblioteca’ imaginària on passa revista a autors que des del segle XVIII han parlat i han escrit sobre aquest fet rescatant cites que situen sempre el vi com una part destacada de la producció literària, de la cultura. Sebastià Perelló respon amb aquesta obra a una pregunta que ens endinsa en la cultura mil·lenària del vi: Per què el vi és un aliat de la creació literària?
Què vol dir “beure sense set” i per què aquest enunciat ens ha de dur a parlar de vi? On ens situa?
El títol fa referència a una citació de la Història natural de Plini el Vell: L’home deu al vi el fet de ser l’únic animal que beu sense set. Perquè el vi desinhibeix, perquè desferma i ens descorda, i actua amb tota la seva ambigüitat, perquè no el tenim present tant davant la necessitat de beure com per apaivagar el desig ardent d’estar en companyia, forma part de l’art de la comensalitat, i és emblema de civilització i companyia. Es tractava de considerar el vi com a cultura, en definitiva en el marc de la cultura contemporània, esmolar la garrova al voltant dels seus imaginaris i les seves reconfiguracions a través del temps, les seves identitats fluides i interrogar els lligams entre el vi i les societats a través de la literatura. Qui té molta set beu aigua, solen dir. I d’alguna manera, al principi som al segle XVIII, el segle del cafè, d’altra banda, i aquesta citació també implica la versió d’aquests mots en boca de Beaumarchais: Beure sense tenir set i fer l’amor a tot moment, senyora, això és l’única cosa que ens distingeix dels altres animals. I això ens situa de la banda del plaer i del goig, tot i que també es consideren els seus abismes i els seus espadats més endimoniats. Deia Hafez, el místic del segle XIV, que beure vi és l’essència mateixa de ser humans.
Els vinaters mallorquins, que ara estan immersos en una lluita per fer entendre la UE que el vi és cultura i tradició a Mallorca, necessiten aliats que argumentin per defensar aquesta afirmació. Què hi podria aportar?
Per ventura no cal fer tant una apologia del vi com situar-lo en el bessó de la convivialitat, el simposi i el banquet, que potencia la nostra forma d’estar plegats, trobar aquella sobriaebrietas, allà, en el remolí de les metafísiques de l’embriaguesa i la temperància d’ara mateix, també en la metafísica del terrer, quan el vi és emblema del lloc, del paisatge, del país i del territori, que ja té una llarga tradició i, al cap i a la fi, tenir en compte tota la parleria que ens proporcionen els vins a la literatura. El vi destrava a la llengua, i aquesta loquacitat afectuosa té un bon trampolí en el cervell col·lectiu que sempre és la biblioteca. I que ens fa entendre, d’altra banda, que el lloc és la gent i que els imaginaris del vi són un gran catalitzador de civilització humana. A banda de tenir present allò que deia un gran savi: que el vi és un veritable universal que sap esdevenir de debò, en rigor, sempre ben singular. I el vi de l’illa parla i té el gust de la terra, i també diu més que mai el que som la gent. I dir el celler des de la literatura per ventura és la més profunda tradició de senyalar els sentits de les nostres identitats col·lectives. Tal volta, s’ha de tenir present com la literatura ha destil·lat el nostre caràcter insular i que, vulguis o no, també ha de ser un fet determinant en els trets més distintius que defineixen el nostre vi.
Segons he llegit, fa anys que treballa el tema de la relació entre el vi, el consum de vi i la literatura. Ha pogut observar algun canvi en aquesta relació en les darreres dècades o seguim on ens deixaren els clàssics?
El vi i les seves promeses d’una transfiguració del real forma part d’una tradició que s’estira des de les imatges que han perviscut d’ençà dels seus orígens, i aquest llibre ha volgut envestir des del segle XVIII per tal de trescar tant en les continuïtats des de l’antiguitat grecollatina, com en les ruptures que cal situar en els inicis del romanticisme. I tractar els canvis que s’han produït en les seves reinvencions, tenint en compte tant com han canviat les mitologies heroiques de l’ebrietat i, si ha calgut, fins i tot guaitar en els seus abismes i pegar una ullada al vi i a les seves sirenes, com en les propostes de les sobrietats més actuals, fins i tot les més sublimades o les més puritanes. Tot això sense deixar-se enlluernar ni per les seves demolicions, ni pels miratges de les noves austeritats i les més recents temperàncies que, d’altra banda, són presents en molts altres àmbits. Per tant, es tracta de fer una camada que pugui travessar el fet que, per ventura, és cert que hem construït una civilització de la desmesura, però també és el fet de decantar-se per una cultura abstèmia que alguns consideren també una proposta d’excés. I cal no oblidar tampoc que la condemna de la intemperància també té una història llarga en el context de la cultura humana. En tot cas, sempre hem tengut present Faulkner, quan afirmava que el vi incita a la civilització. I ens hem mogut per la corda fluixa, en aquell equilibri precari, quan el que és apol·lini no aboleix la desmesura dionisíaca, amb aquella manera que té el vi de fer la presència d’aquests déus indissociable. Ni els higienistes, ni el règim hiperbòlic d’una exaltació continuada, sinó allà, en aquella embriaguesa embridada i lúcida que ens excita la loquacitat i que és el que també fa la bona literatura.
Necessita l’escriptor, o en aquest cas l’assagista, mantenir una bona relació amb el vi per escriure-hi? Només com a lector? Quina?
Beure sense set es decanta sempre per una impaciència vitalista, quan la set és desig i efervescència, apetència i efusió, vida, en definitiva. I no combregam amb rodes de molí amb aquella idea que creu que trobes alguna veritat absoluta al cul de la copa. No hi cercam cap mena d’epifania definitiva que ens apuntali, perquè tot això són vuits i nous i un castell de cartes que no lliguen. No hi encalçam cap mena de certesa. Aquest miratge ha caducat. I ens hi acostam sense amagar-nos que aquesta felicitat que cobejam en el vi també pot ser un pas en fals. Però ens inclinam cap a la banda de considerar el vi com una aventura sense deixar de tenir ben present el caràcter proteïforme del vi. Lluny de les dietes i dels dejunis i lluny de l’unglot de la bèstia de la intoxicació etílica. I per escriure ens interessa més que el vi ens acompanyi en aquell estat de vigília crítica que ens deixi nedar en un joc entre deixar-se emportar pel corrent i, tanmateix, tenir la força de nedar en la xerradissa de la biblioteca de la literatura del vi i els seus simulacres.
Ens hem tornat massa políticament correctes per mantenir l’admiració envers els escriptors maldits alcoholitzats, com un temps? Hem desterrat la fascinació pels outsiders de la literatura que bevien i es drogaven també amb altres substàncies?
No crec que tot sigui política correcta que n’hi ha, i molta, en les noves temperàncies, com també queden siluetes que ballen en el carnaval de la bevèrria solitària i col·lectiva. El que per ventura ens convé és sentir les mil i una veus del vi que mai no és un, sinó molts. I en aquesta vèrbola no trescar només en l’indesitjable o trobar la indocilitat en l’abstinència, perquè de cap manera hi cercam cap mena de redempció, sinó les veus d’una poètica de la transmissió de la història de la humanitat, que mai no és només ni el component diabòlic, ni aquell silenci abstemi de la sobrietat alegre que alguns ens volen vendre. Sempre des de l’hedonisme, per ventura l’encertam un poc, sempre però aproximatius, mai des de cap voluntat de veritat dogmàtica, quan consideram aquest beuratge com una llengua al voltant de la qual mons molt diferents es poden entendre, tal com diu Laure Gasparotto. Sempre en la idea de no beure’s l’enteniment. I el vi com a lubrificant de la creativitat ja no s’estila, perquè quasi sempre et mena a algun desert de la salvatgeria més insulsa. Tot i que en el context de la literatura nord-americana s’hagi arribat a considerar la quarta musa. I, tanmateix, per ventura cal tenir present Scott Fitzgerald, quan afirmava que si estava dejú no suportava el món, i quan bevia era el món que no el suportava.
Què pensa dels abanderats de la sobrietat que en nom de la salut ara fan crides contra el consum d’alcohol, de vi? És una postura que ens ha de venir de nou o també té tradició literària?
La sobrietat és cool, és tendència, genera nous negocis i reformula les nostres relacions amb l’etanol i altres toxicomanies tranquil·les. És, per exemple, el que passa a França, on fa furor la proposta sense alcohol de Claire Touzard, la conversió fada de la vida abstèmia en dissidència de Stéphanie Braquehais, o els carnets de fuita d’Elaine Gagnon. Tots ens inciten al vertigen de la darrera copa. I en alguns casos pren la forma del testimoniatge de qui ha fet un viatge a l’infern, o diu no a la desmesura, com Stephane Signoret. D’altres es decanten per una mena de sobrietat alegre, que és el cas de Maxime Musqua. I aquestes formulacions tenen una llarga tradició tant en la literatura com en la filosofia. I en la legislació o la religió, basta pensar en les lleis seques al llarg de la història. O des de les propostes de salut. No podem obviar ni una cosa ni l’altra: el vi és alhora verí i remei si te’n vas a les perifèries dels sentits dels seus imaginaris que han deixat petja en la literatura. I en la literatura no hi hem de cercar cap mena de correctiu ni de proposta moral. No és doctrina, ans al contrari. És allò que deia Kafka: aquella destral que trenca el mar de glaç que hi ha en nosaltres. Per ventura hem de cercar en el vi alguna cosa semblant. Aquella lucidesa inesperada que ve d’un remolí intel·ligent.
