Les matances són una tradició que està –o havia estat– molt arrelada no només a les Illes, al Principat o al País Valencià sinó a moltíssims més països d’Europa. I no obstant això, a molts indrets han passat a ser un element gairebé folclòric, una cosa d’antes, i és només en alguns racons de fora vila, i no pas a tots, on es continua practicant.
És en un d’aquests dies de festa, de celebració atàvica de la vida, la mort i el temps, que se situa lloc ‘Acorar’, un monòleg teatral del manacorí Toni Gomila. Si a dia d’avui continua sent tan rellevant veure’l –o llegir-lo–, malgrat els més de deu anys que han passat d’ençà de la seva estrena, és perquè els temes de què parla continuen sent d’actualitat.
La màquina que trinxa el que érem i el que som
Potser de fet aquelles reflexions, embolcallades amb les matances, poden resultar encara més punyents avui que l’any 2011, quan es van representar per primera vegada, o el 2012, quan Món de Llibres va fer-ne la primera edició en paper. Com una piconadora, l’avenç cap un nou món incert s’enduu cada dia un bocí més de tot un món, de què cada dia en queda menys.
El que érem i el que som va desapareixent sense que sovint ens n’adonem, i cadascú s’ho pren diferent: “hi ha homos que els molesta molt no tenir arrels… o tenir-les massa fondes”, diu Gomila. El cas és que, com recorda l’obra, ho estem perdent tot, fins i tot les paraules, “i si canviam de paraules canviam de món”, i “si no hi ha paraules no hi ha nació, ni pàtria, ni imperis possible”.
Una de les obres de teatre de més èxit de les Balears
Aquest monòleg, aquest retrat d’un dia molt especial i a través del qual Gomila uneix el passat, el present i qui sap si el futur, va ser una de les obres teatrals més exitoses que s’han fet a les Balears. De fet, els seus centenars de representacions l’han dut no només al Principat sinó també, fins i tot, a ser estrenada en castellà, a Osca. Un senyal que, per bé que l’obra sigui un reflex específic de la Mallorca de fora vila, qualsevol amb un entorn semblant s’hi pot veure reflectit.
Qui signa aquestes ratlles gairebé cau de cul durant els primer minut de l’obra. “A ca nostra, en entrar, xitam. Siulam. Un siulo fi, precís, espontani, però permanent, tan ancestral com inconscient. Cada vegada que entram a ca nostra, siulam. Es homos”. Exactament el mateix que havia fet, fins el darrer dia, el meu avi Salvans. Un osonenc d’una casa on, de fet, el món d”Acorar’ fa dècades que s’ha extingit. Només ens queda la memòria. I les paraules, que no són pas poc.
Qui sap si, com deia el padrí d’una amiga, “no hi ha temps que no torn i un dia tots aquests hotels serviran per tancar-hi ovelles”.
