En un moment crucial per al sector de la llet, quan AGAMA ha deixat de comprar la producció que tenia compromesa als seus proveïdors i la resta dels productors es veu en un moment delicat per a la seva supervivència, s’albira un nou camí que fa pensar que hi ha futur per aquest sector a Mallorca. Miquel Vanrell, propietari de la vaqueria més gran de l’illa, Son Carbó, i empresari amb empenta ha posat damunt la taula una iniciativa que de quallar pot ser la fórmula que permeti garantir la pervivència de la producció de llet de km 0 a Mallorca. De moment és just un projecte que s’ha de concretar però hi ha un bri d’esperança.
I mentrestant, a un dels actors a l’ombra que ha seguit l’evolució de les darreres dècades de les vaqueries de Mallorca, li ha arribat el moment de la jubilació. Des de la talaia que representa quatre dècades de trajectòria professional com a tècnic especialista en producció ramadera i gestió tècnica d’explotacions de boví lleter a les Illes Balears, Sebastià Joy (Pollença, 1959) analitza en aquest entrevista aquest moment crucial, a la llum dels seus coneixements i la seva experiència.
Amb el pas dels anys, com ha anat canviant la percepció que teniu de la situació del sector?
Jo vaig començar a treballar a l’IRFAP (abans era IBABSA) el gener de 1991 per tant des de llavors fins ara el món ha canviat molt, no només el sector de la llet a Balears. Per corroborar-ho basta fer l’exercici de comparar com estaven llavors la informàtica, internet i els telèfons mòbils amb com estan ara.
Feia uns cinc anys que havíem entrat a Europa i encara estàvem acabant el període transitori.
En els pobles, encara hi havia tendetes que venien queviures però amb molt poca varietat. Recordo que la de veïnat de ca meva, només tenia els formatges Piris, Grimalt, un maonès i a vegades algun manxec.
Avui d’aquestes tendes no en queda quasi cap, en el seu lloc hi ha una o vàries empreses de gran distribució que si no tenen 50 varietats de formatges és que en tenen 100 on els nostres se dilueixen de forma que hi has d’anar de forma premeditada per a troba’ls.
Pel que fa a la llet líquida passa alguna cosa pareguda, però amb l’afegit que alguna d’aquestes cadenes ni tan sols té llet nostra a les prestatgeries.
El sector venia d’una sobreprotecció durant la llarga època prèvia a la democràcia, on s’havia passat fam als inicis durant la postguerra. Els Pirineus eren bastant impermeables a la entrada de productes làctics i els preus del producte a la tenda eren els que havien de ser per a que tota la cadena del sector lacti pogués viure i seguir produint.
Així, en 1991, hi havia a les Balears entre 300 i 400 explotacions i més de 15.000 vaques lleteres frisones adultes, produint o a punt de produir.
A conseqüència d’aquesta protecció, era molt fàcil produir llet, però d’una qualitat baixa, amb unes instal·lacions obsoletes, animals amb una producció per lactació també baixa (una lactació és el temps comprés entre dues parts consecutius d’una vaca, aproximadament un any de vida). Els càlculs de les primeres lactacions obtingudes a partir de les dades del control lleter en aquells anys anaven entres 6.000 i 7.000 litres.
Avui les explotacions de les Balears s‘han reduït a unes 115 i el ramat a uns 7.000 animals adults, però amb una llet de bona qualitat i molta quantitat, ara les lactacions tenen una mitjana de producció envoltant els 10.000 litres de llet per lactació amb puntes que poden arribar fins i tot a superar els 13.000 litres de llet per lactació.
En les primeres etapes, era imprescindible tecnificar i modernitzar la producció a les explotacions. Se perdien molts esforços per falta de coneixements, tals com diferents tècniques de fer les coses o fins i tot informació pròpia de l’explotació que els permetés diagnosticar-se defectes.
Així es van donar cursets de conservació de farratges i vam fer uns quants concursos de qui feia els millors ensitjats. La conservació de farratges és molt important en una explotació lletera, ja que les necessitats de consum de farratges per part dels animals és contínua i la producció és estacional.
També sobre la tècnica d’inseminació de les vaques. La inseminació artificial és el puntal de la millora genètica del ramat, ja que fa possible poder tenir braves a l’explotació filles dels millors bous del món.
Analitzàvem els aliments que hi havia en les explotacions i a partir dels valors obtinguts els calculàvem una mescla com a dieta que cobris les necessitats diàries de les vaques. Quan el balanç nutritiu de la ració està ajustat a la producció, aquesta se mantén alta més temps.
Els revisàvem la instal·lació de munyir dues vegades a l’any. Les instal·lacions de munyir són la màquina més important en una explotació lletera. Si no funciona com toca s’espatllen els braguers de les vaques i causen una sagnia econòmica a l’explotació.
També vam treballar en diagnòstic i prevenció de mamitis. Aquí entrava el coneixement del funcionament de la munyidora així com les rutines de munyida i de neteja de la instal·lació.
Per descomptat, els mèrits en tot això són a tot un equip de l’IRIFAP (IBABSA) on jo només participava com a tècnic de base.
Amb tot això es van aconseguir avenços molt importants però s’ha fet evident que no han estat suficients per a garantir la continuïtat del sector sobretot si no van acompanyats d’una cadena de valor equilibrada, d’una capacitat més elevada de transformació i comercialització, i d’una millor adaptació a les condicions del mercat.
També s’ha anat prenent consciència de la importància dels factors estructurals, com la dimensió del mercat, la concentració de la indústria i les particularitats pròpies de territoris com les Illes Balears.
En aquest sentit, la meva visió ha evolucionat mantenint un enfocament tècnic i productiu, però incorporant una comprensió més àmplia del sector, en què els aspectes econòmics, estructurals i territorials tenen també un pes determinant.
On pensau que es va tòrcer el camí i quan el sector perdé l’esperança de poder continuar endavant?
El procés de dificultats del sector làctic no es pot entendre com un fet puntual, sinó com una evolució progressiva que s’accelera a partir de finals del segle XX i principis del XXI, en el context de les polítiques agràries europees i la liberalització progressiva dels mercats.
Un punt d’inflexió important es pot situar amb la implementació de les quotes làcties a nivell europeu, que durant anys van ordenar la producció però també van condicionar el creixement i l’adaptació de moltes explotacions. La desaparició de les quotes làcties l’any 2015 va obrir un escenari de més competència entre territoris i explotacions, així com una volatilitat més elevada dels preus de mercat.
Paral·lelament, el sector ha anat afrontant un increment dels costos de producció i una pressió creixent sobre els marges, mentre que la capacitat de negociació del productor s’ha anat reduint dins de la cadena de valor. Des de principis dels anys 2000, el sector entra en una etapa de més pressió sobre els preus percebuts pels ramaders, insuficients per cobrir de manera estable els costos totals de producció.
En el cas de les Illes Balears, aquests factors s’han vist intensificats per una estructura industrial molt concentrada, amb poques empreses compradores, i per les limitacions pròpies de la insularitat. Això condiciona la capacitat d’accés a mercats alternatius i incrementa els costos logístics, fet que redueix les opcions de diversificació comercial en comparació amb altres territoris continentals.
A Menorca, per exemple, tot i mantenir-se una estructura productiva més consolidada, els ramaders han d’afrontar també aquests condicionants, amb la particularitat afegida que els preus percebuts per la llet se situen entre els més baixos del conjunt de l’Estat, fet que posa de manifest la pressió existent sobre la rendibilitat del sector.
En paral·lel, cal reconèixer que els diferents governs autonòmics han anat impulsant mesures de suport i ajudes al sector, si bé aquestes no han estat suficients per revertir les dificultats estructurals acumulades.
Per tant, més que parlar d’un moment concret en què es va perdre l’esperança, jo diria que es tracta d’un procés gradual, en què les dificultats estructurals i de mercat han anat condicionant la continuïtat del sector.
Considerau que no és possible continuar amb la producció de llet crua a Mallorca? I a Menorca?
La meva opinió damunt aquest punt és que mentre quedi una explotació viva és possible la producció i la societat l’ha de valorar, en part, com a pròpia ja que és la font de la nostra sobirania alimentària, el manteniment del nostre paisatge, cultura i diversificació de l’ús del territori tradicionals, tant per a Mallorca com per a Menorca.
Si la consideram com a pròpia, un parell de cèntims al preu en el mercat no serà l’element prioritari per a seleccionar-ne una altra que ve de fora. Aquesta llet consumida ara serà la que podrem consumir en un futur on el transport deixi de ser tan rendible com és ara.
Aquesta llet és l’única que consumida aquí és KM 0 i com a tal, ha fitxat CO2 i ha alliberat O2 aquí mateix a través dels farratges i la major part del concentrat produïts aquí, i a més ha estalviat l’emissió CO2 causada pel transport, cosa que valoraran les persones amb sensibilitats mediambientals.
Aquesta crida que faig cap a la societat en general, també pot servir per a reconèixer els esforços que han fet i haurien de seguir fent, l’IRFAP en particular i la Conselleria d’Agricultura en general, en ajudar al sector durant tots aquests anys.
Quines alternatives se li poden plantejar al sector per continuar endavant, si és que en trobau alguna?
Les alternatives per donar continuïtat al sector passen per un conjunt d’actuacions complementàries.
En primer lloc, convé destacar la feina feta pels ramaders al llarg dels anys, que han innovat les seves tècniques productives originals a través de programes de millora genètica, de producció de cultius farratgers a partir de llavor certificada, utilització rutinària de la inseminació artificial en les seves explotacions, l’adaptació de les explotacions al medi ambient fent un ús racional dels fems generats pels animals i evitant que es puguin contaminar les escorrenties de la pluja que cau sobre l’explotació. Sense oblidar tots els esforços fets també en el capítol d’higiene i qualitat de la llet, millorant les instal·lacions de munyida, les rutines de munyida i de neteja d’aquestes instal·lacions i aïllant el tanc refrigeració de la llet de la resta de l’explotació en una dependència exclusiva; ni tampoc els esforços en millorar la producció dels animals a partir de l’alimentació, la sanitat, el maneig del ramat i les instal·lacions on hi ha els animals.
En termes productius, el sector ha fet bé els deures.
A partir d’aquí, les línies de futur passen per reforçar la viabilitat de les explotacions, la modernització, robotització i automatització dels sistemes productius, així com la millora de la transformació i comercialització del producte per generar més valor afegit a l’illa i una millor adaptació al mercat. Un element fonamental és garantir una remuneració adequada i justa per la llet, que permeti donar estabilitat i continuïtat a les explotacions.
En aquest context, és clau disposar d’estructures tècniques i de recerca aplicades al sector, com les que desenvolupa l’IRFAP, que permeten donar suport a la innovació, la formació i la presa de decisions basades en el coneixement.
Finalment, també és important avançar en més consciència del consumidor sobre el sistema alimentari, el valor dels productes locals i l’origen dels aliments, ja que això pot contribuir a reforçar la connexió entre el sector primari i la societat.
Creu que la possibilitat d’accedir a les indemnitzacions reclamades al “càrtel de la llet” serien suficients per posar en marxa inversions que permetessin arrancar la recuperació dels productors?
Les possibles indemnitzacions derivades del càrtel de la llet poden representar una forma de compensació en aquells casos en què s’hagin produït perjudicis derivats de pràctiques contràries a la competència.
Ara bé, des d’una perspectiva tècnica, convé ser prudent a l’hora de valorar el seu impacte real sobre la recuperació global del sector. Es tracta de compensacions que poden tenir efectes positius puntuals en termes de liquiditat, però la consolidació i viabilitat a mitjà i llarg termini depenen de factors estructurals com la rendibilitat de les explotacions, els costos de producció i la capacitat de transformació i comercialització del producte, així com la seva adaptació al mercat.
En aquest sentit, més que una solució definitiva, aquestes indemnitzacions s’han d’entendre com un element complementari dins d’un conjunt de mesures necessàries per al manteniment i la competitivitat del sector làctic.
Què significa per Mallorca no produir llet pel mercat local, en la seva opinió?
Des d’un punt de vista agrari, territorial i social, el fet que Mallorca no pugui abastir el seu mercat de llet amb producció pròpia té un significat ben rellevant. Implica una pèrdua de teixit productiu local i una dependència molt elevada de subministraments exteriors per a un producte bàsic de consum diari, ja que la producció local està molt lluny de cobrir la demanda interna.
En el cas d’una illa com Mallorca, aquest fet també es pot entendre com una reducció de la sobirania alimentària en un producte essencial, amb les particularitats logístiques i estratègiques que això comporta en un territori insular.
Aquesta situació reflecteix tant la davallada progressiva de la producció ramadera en les darreres dècades com les dificultats per consolidar una estructura de transformació i comercialització suficientment dimensionada per sostenir el sector en el seu conjunt.
Més enllà de l’aspecte estrictament econòmic, la producció ramadera i lletera té un valor afegit important en termes de manteniment del paisatge agrari, la gestió del territori i la continuïtat de l’activitat al medi rural. Les superfícies destinades a la producció de farratges i alimentació del bestiar formen part d’un sistema productiu que, si es perd, pot derivar cap a l’abandonament o cap a altres usos del sòl, amb implicacions territorials i ambientals.
Així mateix, cal tenir en compte també la dimensió social i de coneixement associada al sector, ja que la ramaderia lletera ha generat històricament un capital tècnic i professional vinculat a la gestió de les explotacions, la producció i la transformació, que forma part del patrimoni agrari de l’illa.
Per tant, la pèrdua d’aquesta capacitat productiva no és només una qüestió de mercat, sinó també de model territorial, de sostenibilitat del sector primari i de capacitat del sistema agroalimentari local.
