Som a les darreres setmanes d’una verema que s’ha caracteritzat per la bona qualitat i el bon rendiment del raïm. A pesar de les calorades i de la manca de pluja, aquesta sembla que serà recordada com una bona verema pels cellers. Però pels viticultors serà una més amb el preu del raïm estancat. Mentre els costos de producció pugen, no hi ha manera que els preus que obtenen pel fruit dels ceps creixi de la mateixa manera que el preu del gasoli, dels fitosanitaris o els adobs…I això passa factura als vinyòvols que es juguen cada any la rendibilitat de les finques amb un caramull de variables entre les quals el preu del raïm és una més. Entre els viticultors la impressió és que el negoci està en la transformació, els elaboradors són els que treuen més profit i, segurament, per això, cada dia hi ha més cellers amb vinyes pròpies que no depenen del que els duguin els viticultors per fer el vi.
Tampoc els viticultors són tots iguals: n’hi ha que fan feina per a un celler que els compra tota la producció, n’hi ha que fan feina per un parell de cellers, que tradicionalment els compren una quantitat de raïm o una altra depenent de la previsió de producció de vi que tenen i n’hi ha que fan per a ells mateixos perquè tenen celler propi o fan vi casolà.
Tres casos a tall d’exemple
Entre tots aquests, el tema del preu és un dels que més debat origina. Simó Oliver és vinyòvol i ven a una partida de cellers de la comarca del Pla i Llevant. És dels que pensen que si aquí es pagassin els preus que es paguen a la Península no es podria mantenir el negoci viu: “Jo arrabassaria la vinya si només me pagassin 20 cèntims per quilo, com passa per allà”, diu ben segur Simó. “Aquí consider que es paga un preu raonable”, remata. Un preu que, com explica, depèn de la varietat del raïm i les més ben pagades són, en el seu cas, la Chardonnay, el Sauvignon blanc, la Sirà, la Callet i la Merlot, per aquest orde i sempre que sigui de bona qualitat. Oliver explica, també, que s’arriba a pagar fins a 1,60 euros si la verema s’ha fet manual i per caixes. “Es paga més que si s’ha veremat a màquina i a granel”, afegeix. I això després es repercuteix en el preu del vi elaborat, que també puja de preu, adverteix.
Rafa Montero, enginyer agrònom i enòleg del celler Son Juliana, fa raïm pel celler i també en subministra a altres cellers de la zona de Binissalem. Destaca que el preu sí que ha pujat els darrers anys: Abans de la COVID es pagava a 0,80 o 0,85 cèntims el quilo, normalment, ara arribam a 1,10 euros, fins i tot en alguna de les varietats. Veremam tot a mà i a nosaltres ens surt a compte, ja que per a un viticultor de mida mitjana, com a mínim empatam amb les despeses”, això en un any en què la producció s’ha recuperat un 15%, respecte del 2025.
La verema d’enguany serà una mica més abundant que la de l’any passat segons les impressions dels vinyòvols, tot i que encara queden dies per tancar els números definitius.
Ramon Servalls és a la vegada viticultor i gerent d’un dels cellers més importants de Mallorca, Macià Batle. Té a gala, com a vinyòvol, ser membre del Consell Regulador de Vi de la Terra Mallorca en representació d’un nodrit grup de viticultors que saben que ell defensarà amb ungles els seus interessos. “Fa vint anys, des de l’arribada de l’euro, que el preu no puja”, es queixa. “Abans amb el que trèiem d’un quilo de raïm fèiem dos cafès, ara no podem pagar ni un”, afegeix a tall d’exemple. “El preu no puja com l’IPC”, es lamenta.
A més, apunta, hi ha el problema del relleu: “quan un pagès es jubila no hi ha recanvi, els fills no volen continuar per què fora vila no dona i llavors la vinya s’abandona, les plantes es moren i no es replanten”, explica Servalls. Per a ell, la millor fórmula és la que passa per què el viticultor tengui la producció col·locada per contracte amb un celler: “Ara molts de cellers tenen la seva vinya i no han de menester comprar raïm o només d’alguna varietat que els fa falta. Per tant, si no ho tens fermat amb un celler, el viticultor passa molta pena per què assumeix molt de risc sense saber si col·locarà la producció. I jo crec que molts de cellers, amb això, s’equivoquen: crec que és millor llogar la producció d’un pagès que plantar vinya pròpia. Vincular el pagès amb el celler, és la millor solució”, assegura Servalls. I per això, és necessari negociar ben negociat el preu del raïm, un preu que permeti viure el vinyòvol i mantenir viva la vinya. “Si no s’aconsegueix un preu que compensi l’esforç, la vinya acabarà abandonada”, adverteix.
